Miele

Comparteix-ho

miele cartell

  • Informació


    Miele
    Itàlia, 2013.
    Direcció: Valeria Golino.
    Intèrprets: Jasmine Trinca, Carlo Cecchi, Libero De Rienzo, Vinicio Marchioni, Barbara Ronchi, Roberto De Francesco, Valeria Bilello, Elena Callegari, Eastynn Chadwick
    Durada: 95 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Italià.

    Sinopsi


    Irene és una dona normal que viu sola i té les seves aventures ocasionals. Fa tres anys que va decidir dedicar la seva vida a ajudar a les persones que ho necessitaven, alleujant els seus patiments en les situacions més crítiques. “Mel” és el seu sobrenom. Però arriba un dia en què ella ha de enfrontar-se al “mal de Grimaldi”.

     

  • Una afirmació de vida

    L’actriu Valeria Golino torna a posar-se al darrere de la càmera, després d’un primera experiència anterior amb el curtmetratge Armandino e il Madre (2010)—. Havent actuat en films com Rain Man, Torrents of Spring, La puta del rei o L’últim Harem, Golino cedeix el protagonisme d’aquest seu primer llargmetratge a la seva col·lega Jasmine Trinca —la filla de Nanni Moretti a L’habitació del fill—, que ara és la dona de trenta anys que clandestinament ajuda malalts terminals a morir dignament. Mitjançant aquest personatge de Jasmine Trinca, Valeria Golino parla de la vida, contraposant-la a la mort. Certament, Miele –que així es fa dir la noia– ajuda la gent a morir i ho fa amb empatia, però sense deixar-se arrossegar. El seu contacte amb el suïcida li permet parlar del que fa, del delit de viure dels malalts terminals, de com li contracten els seus serveis perquè no suporten més la vida que els ha tocat… Miele es mou intensament entre la vida i la mort: combina l’eutanàsia amb fer l’amor, anar amunt i avall, banyar-se…: es mou com qui té por a la pròpia mort. En contraposició al suïcida, misantrop, ella afirma la vida. En aquest seu debut —amb producció de l’actor Riccardo Scamarcio, entre d’altres—, Valeria Golino ha près encomiables decisions de posada en escena, apunta elements d’estil, que certament haurà d’acabar de madurar i assumir, si vol seguir una carrera d’autora cinematogràfica. De manera ostensible, poua en el so, la fotografia i el moviment com a prolífics recursos expressius. És tradició de les produccions italianes, gairebé un tic, que les musiquetes acompanyin les transicions entre escenes i la nostra cineasta la segueix plenament, si bé incardinant-ho amb el seu treball amb el so fílmic. No es pot pas dir que resulti innovador, el que fa, ni tan sols que se n’hagi sortit del tot; però és un esforç lloable. Per exemple, la protagonista escolta música amb uns auriculars i es passa del so ambiental al que escolta realment la noia, per a canviar el punt de vista narratiu. Així, Golino perfila més el personatge: en reforça el tancament anímic —com quan es capbussa al mar del davant de ca seva i neda, passant del brogit al relatiu silenci subaquàtic—. Diuen que Valeria Golino és una bona aficionada a la fotografia i en aquesta pel·lícula n’hauria deixat constància, jugant com juga amb els recursos fotogràfics. No pas tot el metratge se’n beneficia d’aquesta voluntat d’expressió plàstica, però sí alguns moments, com quan veiem la protagonista entrant en un habitatge a contrallum i, a mesura qua avança per l’estança, la llum «natural» li va il·luminant la cara; o les diverses ocasions en què fugisserament, subtilment, les ombres d’aquesta protagonista fan acte de presència… El moviment –sinònim de vida– de Jasmine Trinca és clau. No para. Viatja a Mèxic —per feina—; ara és a una ciutat per a atendre un client, ara a una altra i quan no, a la seva Roma; és al pis del pare, a ca seva, al pis del suïcida que li ha contractat els serveis… No tan sols les paraules de la noia, el seu bellugueig és també una afirmació de vida – encara que paradoxalment el generi ajudar els altres a morir–.

    Salvador Montalt

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Comparteix-ho