Miss Marx

Comparteix-ho

  • Informació


    Itàlia, 2020
    DireccióSusanna Nicchiarelli
    Intèrprets: Romola Garai, Patrick Kennedy, Felicity Montagu, Karina Fernández, Oliver Chris, Emma Cunniffe, John Gordon Sinclair, Philip Gröning, George Arrendell, Célestin Ryelandt
    Gènere: drama
    Durada: 107 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Brillant, intel·ligent, apassionada i lliure, Eleanor és la filla més jove de Karl Marx. Sent una de les primeres dones que relaciona el feminisme amb el socialisme, defensa els drets dels treballadors, de les dones i lluita per l’abolició de la feina infantil. El 1883 coneix a Edward Aveling i es veu immersa en una ardent història d’amor.

  • La flama del feminisme

    Tot i que poc coneguda a les nostres contrades, la cineasta italiana Susanna Nicchiarelli s’ha forjat una sòlida filmografia al seu país al llarg de la darrera dècada, amb una sèrie de títols que no dubten a l’hora de realitzar una mirada crítica envers els partits polítics d’un país tan convuls com el seu, però sobretot que sempre tenen a un personatge femení com a narrador i fil conductor del relat. D’entre aquesta filmografia, sens dubte destaca el títol de “Nico, 1988” (2017), pel·lícula que va donar a conèixer internacionalment a Nicchiarelli i que, movent-se entre la realitat i la ficció, ens mostra les darreres setmanes de la vida de Christa Päffgen, actriu i model alemanya que, més coneguda com a Nico, va esdevenir una mena de musa del cercle que Andy Warhol va crear amb The Factory a la Nova York de finals dels anys seixanta i principis dels vuitanta. D’aquesta manera, Nico va fer amistat amb Lou Reed i John Cale, i fins i tot va interpretar cançons per aquests creadors de la Velvet Underground i, anant més enllà, també eren ben conegudes les seves amistats amb Bob Dylan, Jim Morrison o Iggy Pop. Tanmateix, l’interès de Nicchiareli per “Nico” no és per la seva fama i o la seva aura de musa, sinó pels darrers anys de la seva vida, en els quals, enganxada encara a l’heroïna i pràcticament abandonada per tot aquest estol de famosos, va intentar redreçar el seu camí i sobretot tenir cura del seu fill.

    Amb “Miss Marx”, la cineasta italiana sembla voler també canviar un enfocament obvi: en lloc de fixar-se en la figura del pare del “Capital” i del “Manifest del partit comunista”, se centra en la figura de la seva filla Eleanor, probablement menys coneguda però amb una vida privada i pública d’allò més intensa. Nogensmenys, Eleanor Marx esdevé una figura clau per avivar el foc de la lluita socialista i feminista, i la inventiva de Nicchiarelli sembla no tenir límit en el moment en què, per una banda, recrea amb elegància i discreció, gairebé d’una manera clàssica, la vida d’Eleanor Marx des de 1883 fins a la seva mort el 1898, mentre que, d’altra banda, interromp una vegada rere l’altra l’acció per a il·lustrar la vigència de la lluita política de la protagonista. Només cal observar les diferents maneres en què Nicchiarelli presenta els discursos d’Eleanor, centrats en la denúncia de les difícils condicions de vida dels treballadors i en la injusta submissió de les dones en un món reglat pels homes. En una seqüència poderosa, Eleanor recorre les diferents parts d’una fàbrica britànica mentre pronuncia un dels seus discursos mirant a la càmera, que l’acompanya en un travelling de retrocés. Després, la quarta paret es trenca de manera més subtil quan la protagonista recita de manera sòbria un altre dels seus discursos mentre medita, a l’interior de casa seva, sobre els clarobscurs de la seva vida. Un joc de tints metafílmics que també aflora quan l’espectador descobreix que una escena de gran contundència dramàtica -en la qual Eleanor confronta la seva parella, el deshonest Edward Aveling- és en realitat una representació de l’obra ‘Casa de nines’ d’Henrik Ibsen. En definitiva, una ficció dins de la ficció, un joc de miralls entre l’art i la vida i un poderós al·legat feminista molt necessari i vigent en els nostres dies.

Comparteix-ho