Mommy

Comparteix-ho
mommy cartell
  • Informació


    Mommy
    Canadà, 2014.
    Director: Xavier Dolan.
    Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément, Alexandre Goyette, Patrick Huard.
    Durada: 139 min.
    Idioma: Francès (subtitulada en castellà).

    Sinopsi


    En una Canadà fictícia, s’aprova un llei que permet que els pares incapaços de controlar els seus fills problemàtics els internin en un centre especial. No obstant això, Diane, una mare vídua amb caràcter, decideix educar ella mateixa al seu fill adolescent Steve, que pateix hiperactivitat i que pot arribar a resultar violent. Kyla, la veïna de davant de casa seva, li ofereix la seva ajuda a Die. La relació entre els tres es farà cada vegada més estreta, sorgint preguntes sobre el misteri de la seva vida.

  • Atrapats en una presó emocional

    Xavier Dolan és l’enfant terrible del cinema d’autor contemporani. Amb poc més de 25 anys ja ha dirigit cinc llargmetratges, ha estat cridat pels més importants festivals del món on des del seu primer film que tenia el títol simbòlic de Je veux tuer ma mère –Vull matar la meva mare- no ha parat d’impossar-se. En el darrer festival de Canes, va tenir l’honor de compartir amb Jean Luc Godard el premi especial del jurat per Mommy. Alguns el consideren com un producte de les modes postmodernes, altres com un autor visionari capaç de crear suggestives imatges, particularment penso que Dolan és alguna cosa més que un cineasta revelació, és algú que sap captar els codis i les formes dels camins del cinema actual amb talent i imaginació. El seu cinema ha donat una mirada a qüestions com els desequilibris emocionals adolescents, la consciència homosexual o les relacions familiars.

    Mommy és un melodrama íntim que gira al voltant de tres personatges. Gairebé podríem considerar la pel.lícula com una peça de cambra sobre un nen desequilibrat emocionalment que no sap controlar la seva hiperactivitat, una mare que no sap com controlar els nervis davant les sortides del seu fill i d’una veïna solitària que esdevé la catalitzadora emocional de la relació. L’argument s’inscriu en un passat proper en que hi ha una llei de internament dels joves que presentin símptomes esquizofrènics. Al llarg de dues hores es posa de manifest un drama difícil de resoldre. Per alguns espectadors tot allò que Mommy posa sobre la taula pot ser vist com el resultat d’un seguit de situacions histèrics, en que els crits i les tensions esdevenen una força dramàtica forçada.

    En el cinema de Xavier Dolan, però, els excessos no són mai gratuïts i estan perfectament en un treball de recerca personal que el porta cap a la conquista d’una certa imatge neobarroca, en que les ruptures emocionals contrasten amb passatges de certa calma i on hi ha sempre un desig d’exploració de territoris desconeguts. Mommy avança com una pel.lícula sobre la depressió, sobre la soledat en que viuen uns personatges perduts dins de la gran ciutat –en aquest cas Montreal- i sobre la bogeria. En més d’un aspecte pot fer-nos pensar en el cinema que John Cassavettes rodava als anys setanta, en particular A woman under influence, però la dimensió plàstica de les imatges és una altra i el desig d’anar cap a la saturació defineixen molt bé les estratègies del cineasta.

    Per rodar aquesta peculiar peça de cambra, Xavier Dolan decideix convertir l’enquadrament en una mena de presó. El format de la pel.lícula és quadrat -1/1- i aquest fet provoca el tancament de la gesticulació. Els cossos s’imposen sobre l’espai, la figura eclipsa el decorat i aquest fet no fa més que augmentar la força tensional de la posada en escena. Només en dos moments molt concrets, quan els personatges viuen una certa felicitat efímera, Dolan obra l’enquadrament i ens deixa respirar. En determinats moments, els crits s’eclipsen i esclata la música transformant la imatge en un sofisticat videoclip que trenca totes les convencions dramàtiques. Tot plegat està resolt amb brillantor, amb un cert gust per la sobrecarrega i amb un jove actor enfrontat a dues actrius que estan veritablement fantàstiques. Mommy, tal com ja ho havien demostrat Xavier Dolan a Lawrece Anyways o Tom à la ferme, és alguna cosa més que la consagració d’un gran autor. És un nom que cal seguir molt de prop perquè no només està disposat a oferir-nos sorpreses sinó també està disposat a canviar alguns dels paràmetres estètics que han marcat el cinema dels darrers anys.

     

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

  • (…) film de cor dramàtic negre, girat cap a la crueltat, desesperançat en el seu nucli dur, però lluminós i càlid en la seva superfície accelerada, frenètica, d’emocions a flor de pell. (Salvador Llopart, Loach. Dotze vegades a la catifa vermella, La Vanguardia, 23.05.2014)

    (…) Al xaval el talent li surt per les orelles i ‘Mommy’ ho deixa molt clar (Nando Salvà, Un fals adéu insuls, El Periódico, 23.05.2014)

    (…) una pel·lícula tan intel·ligent com emotiva, amb la qual, probablement, trobarà per fi el consens que fins ara se li havia escapat (Violeta Kovacsics, Mommy, Time Out Barcelona, 05.12.2014)

Comparteix-ho