Mr. Kaplan

Don Quixot i el nazi invisible

En un excel·lent documental sobre la figura de Klaus Barbie, el nazi considerat com el carnisser de Lió, el seu autor Marcel Opüls construïa una mena de manual sobre els camins dels nazis després de la Segona guerra mundial. A més de recordar-nos com molts d’ells varen ser reciclats pels Estats Units al servei de la guerra freda, ens recordava que altres varen refugiar-se a Amèrica llatina i varen contribuir a alimentar determinades dictadures. La proposta no és nova, Hitchcock ja la va suggerir a Encadenados, on des d’algun país de Llatina Amèrica, uns antics nazis tenien negocis foscos amb el tràfic d’urani i la fabricació d’hipotètiques bombes atòmiques. Malgrat tot, hi ha poques pel·lícules realitzades a Amèrica Llatina que facin una revisió d’aquest passat. L’any passat varem veure El medico alemán (Walkoda) de Lucía Puenzo, en que un metge nazi duia a terme estranys experiments a la Patagònia.

En el seu segon llargmetratge, el cineasta uruguaià Alvaro Brecher decideix enfrontar-nos amb el tema, però ens l’explica a partir de la història d’una paranoia. El protagonista de Mr. Kaplan és un vell jueu de 76 anys que ja ho ha fet tot a la vida. La seva família no para de donar-li consells per fer-li més lleugera una jubilació que no suporta. Un dia se n’adona que al llarg de la seva vida no ha fet res de positiu i decideix dur a terme un singular aventura. Amb l’ajuda d’un peculiar policia decidiran intentar capturar a un presumpte nazi que, segons ells, és l’encarregat d’un restaurant d’un indret de la costa.

Brecher no parteix de cap història real, ni d’un treball d’investigació sobre la memòria històrica, sinó de la construcció d’una aventura de caràcter quixotesc. Un vell transforma la seva follia personal en el camí que li permet dur a terme una missió de caràcter diví. La seva conducta esdevé estranya i no fa més que estavellar-se amb els elements que configuren la crua realitat. Els temps en què els nazis vivien còmodament en algun lloc d’Amèrica llatina han quedat enrere, com també ho ha quedat tota hipotètica aposta pel sentit de l’aventura vital o de la descoberta de pistes que puguin dur a la redempció. La comèdia d’Alvaro Brecher vol anar a mig camí entre un thriller que neix condemnat a caure en allò ridícul i una faula moral sobre la vellesa i sobre la recerca infructuosa d’un lloc al món. La faula té els seus punts brillants i el tractament irònic de les situacions li donen una certa força, però al costat de la paràbola hi ha les situacions de caràcter costumista que frenen algunes sortides com són els moments patètics en què el pobre vell es troba atrapat per una situació marcada per les sortides ridícules. Tot plegat acaba donant peu a una pel.lícula divertida, ben interpretada, que es queda curta amb les seves suposades pretensions. Una pel.lícula que ve com un projecte gestat des del laboratori de creació de noves propostes que el festival de Canes ha estimulat els darrers anys.

Àngel Quintana
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Recull de crítiques en col·laboració amb Club 7 Cinema

Amb un tí­tol de re­mi­nis­cèn­ci­es ci­nè­fi­les que ju­ga el seu pa­per en el re­lat (Ka­plan és el nom de l’es­pia in­e­xis­tent de Per­se­guit per la mort ), aques­ta pel·lí­cu­la re­tra­ta en clau més dis­tesa que se­ve­ra l’ob­ses­sió d’un avi ju­eu que va fu­gir de Po­lò­nia amb el na­zis­me i uns anys des­prés, quan ja es­tà ins­tal·lat a l’U­ru­guai, des­co­breix un avi ale­many que po­dria ser un ofi­ci­al na­zi fu­git des­prés de la con­tesa (Quim Casas, Evidències del passat, diari El Periódico, 25.12.2014)

(..) la història d’una paranoia (..) Una aventura de caràcter quixotesc (..) Vol anar a mig camí entre un thriller que neix condemnat a caure en allò ridícul i una faula moral sobre la vellesa i sobre la recerca infructuosa d’un lloc al món (..) una pel·lícula divertida, ben interpretada, que es queda curta amb les seves suposades pretensions (Àngel Quintana, Aspirant a fer de Quixot, diari El Punt Avui, 25.12.2014)