No llores, vuela

Comparteix-ho
nolloresvuelacartel
  • Informació


    No llores, vuela
    Espanya, 2014.
    Director: Claudia Llosa.
    Intèrprets: Jennifer Connelly, Mélanie Laurent, Cillian Murphy, William Shimell, Zen McGrath, Nancy Drake, Winta McGrath, Erika Marxx, Oona Chaplin.
    Durada: 112 min.
    Idioma: Anglès (subtitulada en castellà).

    Sinopsi


    Un accident marca i distància a una mare (Jennifer Connelly) i un fill (Cillian Murphy). Ella arriba a ser una famosa artista; ell, un peculiar falconer que viu marcat per una doble absència. Una jove periodista (Mélanie Laurent) propicia una trobada entre tots dos, que els porta a plantejar-se la possibilitat d’entendre el sentit de la vida i de l’art malgrat les incerteses.

  • El dolor separa, però la cineasta uneix

    A ”La teta asustada”, film realista amb una dimensió “màgica” amb el qual Claudia Llosa va guanyar l’any 2009 l’Os d’Or del festival de Berlin, Claudia Llosa fa present la transmissió materno-filial del dolor viscut per les dones peruanes (d’extracció popular i moltes de les quals pobres i desemparades) víctimes de la violència masculina perpetrada per membres de Sendero Luminoso i de les forces para-militars que combatien la guerrilla. “La teta asustada”, que reflecteix la marginació d’aquestes dones estigmatitzades i a la vegada víctimes del classisme de la societat peruana, té com a protagonista una noia que, heretant el dolor de la mare a la qual s’hi sent extremadament lligada, viu en un estat de malenconia i solitud que l’aparta dels altres. El dolor separa. Amb “No llores, vuela”, la directora peruana resident a Barcelona torna a afrontar el dolor i el fet que aquest separa, però en aquest cas la separació és entre una mare i un fill. Tots dos comparteixen l’experiència traumàtica d’una pèrdua (en el cas del fill, de fet, hi ha dues pèrdues) que ha creat un abisme entre ells. Ho podem saber: el dolor compartit o, en tot cas, provocat per un mateix fet no sempre uneix, a vegades separa. Més encara si el dolor es lliga a un sentiment de culpa i, com és el cas, d’abandonament.

    De la mateixa manera que a “La teta asustada” concedia una esperança a la seva protagonista, Claudia Llosa apunta, però, una possibilitat de reconciliació en el decurs d’un relat que s’estructura alternant el passat (on s’origina el dolor, la separació) amb un present en què el fill, amb la interessada mediació d’una periodista (Melanie Laurent, l’heroïna de “Inglourious basterds”) que també busca la curació del seu propi mal, empren un viatge a la recerca de la mare, una artista i sanadora interpretada per una actriu, Jennifer Connelly, amb molts d’admiradors des de la seva presència adolescent a “Hi havia una vegada a Amèrica” (1984), de Sergio Leone. Amb un repartiment internacional i un projecte ambiciós, Llosa deixa d’abordar el substrat cultural indígena del seu país present en els seus dos anteriors llargmetratges, “Madeinusa” i “La teta asustada”, parlats parcialment en quítxua. Tanmateix, continua, i encara ho potencia més, amb un llenguatge d’imatges poètiques amb una intencionalitat simbòlica que, en aquest cas, té a veure amb el vol (i la caiguda) dels falcons, però que sobretot s’adhereix al discurs de la pel·lícula: vol transmetre la idea que convivim amb el misteri i que no tot es reductible a l’explicació racional. És així que Llosa sembla voler alinear-se amb els cineastes”espiritualistes” que indaguen sobre el sentit de la vida i que voldrien que en les imatges hi hagués la transmissió d’alguna cosa invisible.

    Imma Merino
    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

  • Un intent de comprendre una connexió amb la natura i amb el cel (…) és una pel·lícula per veure, però també per pensar. Núria Vidal (No ploris, vola, Time Out Barcelona, 23.01.2015)

    Un film amb una sensibilitat tan pròxima al cinema d’Isabel Coixet com al lirisme metafísic de l’Alejandro Iñárritu de Biutiful. Xavi Serra, Diari Ara.

    [Claudia Llosa] manté unes constants temàtiques  (protagonisme femení, els vincles amb la terra, una espiritualitat atàvica…). Bernat Salvà (Emocions i paisatges extrems, diari El Punt Avui, 23.01.2015)

Comparteix-ho