Otra ronda

Comparteix-ho

  • Informació


    Dinamarca, 2020
    Direcció: Thomas Vinterberg
    Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang, Lars Ranthe, Susse Wold, Maria Bonnevie, Diêm Camille G., Palmi Gudmundsson, Dorte Højsted, Helene Reingaard Neumann, Martin Greis
    Gènere: drama
    Durada: 116 minuts
    Idioma: danès i suec

    Sinopsi


    Quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cada un d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant la seva vida diària, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

  • Els dèficits que poden dur a la frustració

    «Què és la joventut? Un somni. Què és l’amor? El contingut del somni.» Aquesta citació de Søren Kierkegaard enceta Druk (Una altra ronda, 2020), però la pel·lícula de Thomas Vinterberg possiblement té més a veure amb una altra referència al filòsof danès que en el film es fa present a través d’un estudiant que en un examen defineix el concepte d’angoixa en relació amb la idea de fracàs. Tanmateix, encara que a Druk hi hagi joves, el protagonisme recau en quatre homes adults i, particularment, en el professor d’història amb un cert sentiment de fracàs que interpreta Mads Mikkelsen, tan atraient com un punt inquietant. Tots quatre són professors en un institut de Copenhaguen i, amb uns quants tragos de més i com qui no vol la cosa, decideixen fer una prova a partir d’una teoria atribuïda al psiquiatra noruec Finn Skårderud: els humans tenim un dèficit d’un 0,05 d’alcohol a la sang que, amb un parell de copes, es pot suplir amb uns efectes positius en el terreny professional i emocional, com si el cos i la ment aconseguissin un estat òptim. Així que es converteixen ells mateixos en objecte d’aquest dubtós estudi científic. Com es pot intuir, l’eufòria du a un desig de més alcohol fins arribar a una embriaguesa creixent amb els seus efectes socials i una tendència a l’alcoholisme. Des d’aquí, Druk transita d’una mena de comèdia coral masculina a una situació dramàtica donant pas a altres rumbs en què, malgrat que semblaria que tot s’hi encamina, la relació amb l’alcohol no resta del tot condemnada. De fet, perquè la qüestió que hi batega és una altra que, com he apuntat, no és aliena a la frustració existencial. A banda de l’alcohol a la sang, els humans podem tenir o sentir molts altres dèficits.

    El cas és que el plantejament argumental pot semblar una mica forçat, però és un pretext per tal que Vinterberg, que es va donar a conèixer amb un dels films fundacionals del Dogma 95: Festen (Celebració, 1998), tracti novament, junt amb la frustració, el «malestar» i les misèries més o menys amagades dels individus, les famílies i la societat danesa (i, per extensió, occidental). Ho ha fet des de l’esmentada Festen, en què durant una festa familiar es revelen els abusos comesos pel patriarca, i, amb més o menys tremendisme i fortuna, en altres pel·lícules seves com ara It’s All About Love (2003), Kollektivet (La comuna, 2016) i Jagten (La caça, 2012). A Druk, els professors estan frustrats perquè, havent perdut ells mateixos l’entusiasme, observen que «els alumnes difícilment poden aprendre perquè tenen el cap al telèfon mòbil»; això mentre els estudiants adolescents s’avorreixen (poc interessats en les matèries si no, i en aquest punt Vinterberg potser cau en una certa frivolitat, es transmeten amb cops d’efecte) o pateixen ansietat perquè se senten pressionats i també temen el fracàs. Tots, però, segueixen més o menys els seus rols, i tots canten, amb un efecte irònic, «Der er et yndigt land», l’himne nacional danès que exalça una «terra bonica». En el terreny personal i familiar, concentrant-se la trama en el personatge de Mads Mikkelsen, emergeix l’ensopiment, el desgast, la solitud i la incomunicació. Fins que l’alcohol entra en joc i fa esclatar una crisi que, amb una mort entremig, du al que per a alguns és un «cant a la vida» i per a un altres una deriva conservadora que dona compte del fet que Vinterberg és més convencional del que sembla. Com també hi ha qui celebra l’audàcia i l’habilitat d’aquest cineasta que, convertit en un dels més premiats del cinema europeu, d’altres consideren un manipulador que observa cruelment els seus personatges des d’un lloc superior movent-ne els fils com si fossin titelles. En aquesta ocasió, però, potser amb una mica més de compassió. Aquella que fa dir a l’estudiant en l’examen sobre Kierkegaard que cal acceptar-se un mateix com a fal·lible, susceptible d’equivocar-se, per estimar els altres.

     

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho