Paraíso: Amor

Comparteix-ho

paraisoamor cartell

  • Informació


    Paradies: Liebe (Paradise: Love)
    Àustria, 2012.
    Direcció: Ulrich Seidl.
    Intèrprets: Margarete Tiesel, Inge Maux, Peter Kazungu, Gabriel Mwarua, Carlos Mkutano
    Durada: 121 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Alemany.

    Sinopsi


    Narra la història d’un grup d’amigues que viatgen a Kenya durant les seves vacances a la recerca del turisme sexual.

     

  • La mà de Seidl

    L’amor és un sentiment en constant ascens, que sempre necessita del creixement i del poder superar etapes per a sentir que segueix existint. Una evolució en positiu obligatòria, forçosa, a la que pocs entrebancs se li poden permetre. O més o menys així és com ens han explicat que ha de ser. Teresa, la protagonista de Paradís: Amor (Paradies: Liebe, Ulrich Seidl, 2012), no serà tant exigent amb el concepte d’amor durant el seu viatge a Kenia. Molt menys que un constant creixement, menys que una evolució ascendent, Teresa quedaria satisfeta si a Kenia hi trobés algú que fos capaç de mirar-la als ulls i dir-li que l’estima, que n’està enamorat. No cal tant com una línia ascendent, un petit escaló cap al sentir-se estimat, encara que sigui fugaç o fictici. Teresa no té masses aspiracions, només unes bones vacances i algunes bones experiències que puguin ser recordades, o que serveixin per a recordar moments en que sentia que l’amor existia. Però Teresa té un gran problema, i aquest no és altre que ser un personatge escrit i dirigit per Ulrich Seidl. El director austríac és potser l’element més cruel amb una càmera a les mans que existeix actualment. De fàcil comparació amb Michael Haneke, l’obra de Seidl es consolida com la d’un gran autor de principis de mil·lenni amb una firma que cada cop està aconseguint més identitat i personalitat. La trilogia paradisíaca, pel seu format i per la seva temàtica, s’ha convertit en el gran fenomen cinematogràfic de l’any a Europa. La bona notícia per aquells que havien vist i gaudit –en la mesura del possible- de les seves anteriors obres és que les propostes que defensava en elles es mantenen. Les intencions de Seidl són fermes, si assoleix els objectius seria un altre tema de debat. El que s’ha anomenat «la fórmula Seidl» té un seguit de característiques que ja es van poder veure a Dog days (Hundstage, 2001) o a Import/Export (íd., 2007), i que es mantenen en la trilogia. Principalment, i com a eix principal: la càmera. Malgrat que el director austríac només reconegui la intenció de mostrar una naturalesa pròpia dels humans des d’un punt de vista neutre i quasi documental, no pot amagar com de decisiva és la seva mà en tot el que es veu. El pla frontal i quiet és la seva excusa. Com també ho és les poques línies de guió que escriu per als seus actors. Aquests han d’aparèixer a la pantalla amb poc suport en el text i amb la missió d’improvisar uns diàlegs que Seidl no escriu, però que guia amb mà mestra. Al film que obre la trilogia, aquesta primera entrega que tracta sobre l’amor, els plans frontals on els personatges apareixen deixats de la mà de Seidl són també constants, amb la intenció de construir un discurs de decadència sobre l’amor. Parlàvem d’una concepció ascendent de l’amor, que serà la mateixa impressió que agafarà Seidl però per a acabar-li donant la direcció contrària. Descendent, decadent, desapareixent. El director austríac construeix aquest discurs per a desmuntar les il·lusions que qualsevol pot generar-se entorn de l’amor. Dibuixa un infern on cap dels sentiments idealitzats hi té cabuda. La mà de Seidl no és pietosa, no té compassió. Especialment dura serà en Paradís: Amor, on uns primers compassos de generositat donaran pas als moments finals en els que a Teresa i, especialment, a l’espectador, se’ls hi arravatarà tot. És la crueltat de Seidl, el que mai perdona. Tot i que ell insisteixi en que la seva càmera només és mirall, el discurs està construït i té intenció, no és tan neutre com procura aparentar. Procura amagar-se darrere de la càmera però encara se’l veu. Ara bé, que la seva intenció quedi clara, que se li puguin veure els trucs, no ha de significar necessàriament que la seva construcció sigui menys valuosa. I, ni molt menys, resta valor de veritat al que ens explica. Pot no ser neutre sense que això impliqui que hagi caigut en la mentida. La seva concepció de decadència és construïda, cert. Però també és construïda la línia ascendent amb la que generalment concebem l’amor. Dues construccions entre les que la mà de Seidl ens farà dubtar.

    Christian G. Carlos

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho