Penèlope

Comparteix-ho

  • Informació


    Catalunya, 2018
    Direcció: Eva Vila
    IntèrpretsCarme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala
    Gènere: drama
    Durada: 90 minuts
    Idioma: català

    Sinopsi


    Versió el·líptica i crepuscular de L’Odissea d’Homer. La Penèlope d’aquesta història es diu Carme, té el caràcter d’una generació dura però sentida, i espera a Santa Maria d’Oló. L’Ulisses és en Ramon, que torna al poble després de trenta anys d’absència. Un últim viatge amb la finalitat, més enllà del que s’ha viscut, del retorn a una pàtria i a una manera de vida que s’extingirà amb ells.

  • Capgirant el mite d’Ulisses, apareix Penélope: la dona que construeix i resisteix

    La filòloga anglesa Mary Beard ens ha fet present que la primera vegada que la Literatura fa callar públicament una dona és a l’inici de “L’Odissea”: havent partit Ulisses, un bard canta els entrebancs dels herois grecs per tornar a casa i Penèlope li demana un cant més alegre; aleshores, Telèmac mana a la seva mare callar i tornar a la seva cambra per ocupar-se de les seves feines (el teler i el fus) afirmant que, en absència del pare, el poder de la casa seu. D’aquí, Mary Beard relaciona aquest moment homèric, en què es fa callar una dona, amb les maneres com les veus de les dones encara se silencien o no se senten públicament en la cultura contemporània. Tanmateix, tot i les reticències i els menyspreus, les veus (les mirades, les sensibilitats) de les dones es van fent sentir i és així que rellegeixen i repensen els textos i els mites, com ara el del mateix Ulisses i tal com ho fa Eva Vila amb una pel·lícula de ficció que, arribada després dels seus documentals musicals “B-Side” i “Bajarí”, du un títol prou significatiu: “Penèlope”. Com deia Theo Angelopoulos, que potser és un referent d’Eva Vila si considerem que l’exili i el retorn formen part dels temes  del cineasta grec, Ulisses és una representació universal de l’aventura humana: el viatge que, de fet, mai no s’acaba. Sense oblidar-ho, repensant la tradició cultural des d’altres perspectives, Penèlope s’ha vist com una fantasia masculina: la dona fidel que espera que l’home (que també s’imagina com un heroi) retorni de les seves aventures. Eva Vila, però, és de les que encara van més enllà en no haver-se cregut mai, com ell mateixa diu, el final de “L’Odissea”: La tasca de Penélope, que teixeix mentre espera, no adquireix sentit amb el retorn d’Ulisses, sinó que la té en ella mateixa; la seva espera no és passiva, sinó activa; ella construeix, conserva la vida i la memòria d’un lloc, resisteix. Potser ni tan sols espera que ningú retorni. I potser Ulisses és una invenció, un fantasma, mentre Penèlope és qui realment existeix.

    Les idees, però, necessiten encarnar-se en una pel·lícula. O potser la seva encarnació nodreix les idees. Sigui com sigui, en confrontar el mite homèric amb una realitat contemporània, Eva Vila va trobar la seva Penèlope i el seu Ulisses. Ella és Carme Tarté Vilardell, modista de Santa Maria d’Oló, i ell Ramon Clotet, que temps enrere va marxar del poble. Però no se’ns expliquen les seves històries concretes perquè han esdevingut l’encarnació d’un mite transfigurat. S’interpreten ells mateixos, amb la seva pròpia experiència al darrere i les accions dels seus cossos en el present, però no són ells o no són només ells i, per tant, Penèlope i Ulisses que ens representen. Hi ha l’atemporalitat del mite i també la barreja de les diverses capes temporals que ens conformen i que tenen una curiosa ressonància en la radio, que tant pot emetre un programa d’Elena Francis com una notícia sobre el procés independentista amb la qual irromp el present, però crec que la pel·lícula parla a la vegada del pas del temps i així, doncs, els seus efectes en els cossos. Carme-Penèlope s’enfronta al seu envelliment, a les dificultats de viure sola i a la recança de deixar-ho de fer en necessitar ajuda. Ramon-Ulisses, amb la consciència que és un altre del que va marxar, pensa en la cara que fa temps que va perdre mentre escriu les coses que ha pogut enyorar lluny de casa: la llar de foc, l’olor de pa acabat de fer, el so de les campanes, els vinyes, la mateixa esperança de tornar. Però, en relació amb el pas del temps, el film també mostra un món que, lligat a la Penèlope de Santa Maria d’Oló i al qual l’Ulisses no pot tornar, és en procés de desaparició: els pobles petits tal com eren, amb la seva vida i els seus ritmes lligats a la naturalesa. Tanmateix, com algunes festes, potser alguna cosa queda i Eva Vila ho conserva a les imatges.

    En tot cas, com si fos impassible, resta la muntanya i així, doncs, el poderós massís de Montserrat que, és clar, també té una dimensió simbòlica. Tanmateix, amb el seu simbolisme, “Penèlope” és una pel·lícula molt matèrica, extremadament física i sensitiva. Com sempre, de fet, és la palpitació de l’invisible en el visible. I per fer possible aquest misteri, Eva Vila (co-autora del guió amb l’escriptor Pere Puig) ha comptat amb la col·laboració d’uns tècnics excel·lents: Julian Elizalde aporta una fotografia tan capaç de captar la potència transcendent del paisatge (i dels seus cels) com la intimitat d’uns interiors en penombra; Eva Valiño i Amanda Villavieja treballen el so d’una manera que fa sentir el traç d’un llapis en un paper o els espetecs d’un foc; i, entre altres, Diana Toucedo col·labora amb Eva Vila en un muntatge que associa les imatges amb el sentit poètic que dóna volada a “Penèlope”.

     

    Imma Merino Serrat

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho