Perder la razón

Comparteix-ho

perderlarazon cartell

  • Informació


    À perdre la raison
    Bèlgica, 2012.
    Direcció: Joachim Lafosse.
    Intèrprets: Tahar Rahim, Niels Arestrup, Émilie Dequenne, Stéphane Bissot, Mounia Raoui, Redouane Behache, Baya Belal, Nathalie Boutefeu, Yannick Renier
    Durada: 110 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Un generós metge porta a Bèlgica a un jove marroquí, a qui educa com si fos el seu fill. Quan el jove s’enamora i decideix fundar una família, la seva dona es troba tancada en un clima afectiu irrespirable que tindrà un desenvolupament insidiós. Amb l’arribada dels fills, la parella es fa cada vegada més depenent del metge. L’altruisme sense límits del doctor esdevé poder.

     

  • Els inexplicables camins de la bogeria

    Quin és el procés pel qual una persona normal i corrent pot arribar a la bogeria? De quina manera i per quins motius els mecanismes del cervell humà poden deixar el terreny de la racionalitat? A aquestes i altres qüestions sembla voler respondre el jove director belga Joachim Lafosse amb «Perder la razón», obra de títol directe i explícit, simptomàtic en un film valent i arriscat, que va directe al gra i que té la capacitat de reconduir la visceralitat cap a terrenys d’absolut control cinematogràfic. Lafosse és un prolífic –per la seva joventut- director belga del que aquí pràcticament no havia arribat cap pel·lícula, clarament influenciat pel cinema dels germans Dardenne, no només en la temàtica sinó també significativament en l’estil. A «Perder la razón» parteix i s’inspira en un dramàtic fet real ocorregut a Bèlgica fa uns anys per narrar amb magnífic pols narratiu una història familiar i intimista sobre la que bascula permanentment el xoc cultural i de civilitzacions. Els protagonistes de Lafosse podrien ser els de qualsevol història romàntica de dos joves que s’enamoren i construeixen una vida en comú. Munir (Tahar Rahim) i Murielle (Emilie Dequenne) són idealistes i somiadors al principi del film: formen una família i la protecció econòmica que el pare adoptiu d’ell, el Doctor Pinget (Niels Arestrup) els dóna, els permet tenir projectes i encarar el futur amb il·lusió. Progressivament, però, aquesta protecció es convertirà en una dependència, el que semblava desinteressat no ho serà tant i les diferències socioculturals provocaran una situació asfixiant que posarà a prova la personalitat de cadascun dels vèrtexs d’aquest peculiar triangle. El més interessant del plantejament de Lafosse és la seva deconstrucció del drama: des del 2n pla del film, el director ens demostra que no està per res interessat en la íntriga, en el desenllaç de la història, per centrarse en els processos imperceptibles de la quotidianitat que generen la situació dramàtica. La posada en escena és pràcticament inexistent, tendint a buscar sempre la màxima naturalitat: la càmera de Lafosse es «filtra» literalment en la intimitat de la vivenda, s’introdueix en els moments de més recolliment dels personatges, buscant instintivament en la seva psicologia, en els seus sentiments. La composició està plena de plans «bruts»: per Lafosse és més important capturar aquesta intimitat sense donar cap sensació d’artificialitat, encara que això impliqui renunciar a una factura més depurada. Un dels aspectes més destacats de «Perder la razón» és l’ús de les el·lipsis. Aquest recurs narratius permet al director retratar de forma continua, progressiva, implacable, l’evolució dels personatges, especialment el de Murielle, sobre el que es polaritza bona part del film, sobretot en la 2ª part. No és gens casual que Lafosse escollís per aquest paper a l’actriu Emilie Dequenne, la inoblidable «Rosetta» dels germans Dardenne. El seguiment obsessiu que fa la càmera en constant moviment en aquell film és comparable al que fa Lafosse, tot i que aquí l’estil no sigui tant nerviós i més pausat. La culminació d’aquest estil és un magistral pla seqüència, ple de dramatisme, de Murielle en plena explosió emocional conduint filmada des del seient del copilot. «Perder la razón» suposa el retrobament de Tahar Rahim i Niels Arestrup, els dos inoblidables protagonistes de «El profeta» de Jacques Audiard, tot i que com ja hem comentat, la major part del pes dramàtic recau en l’espatlla –i el talentd’Emilie Dequenne, justament recompensada a Cannes amb el premi a la millor actriu de la secció «Un Certain Regard».

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho