Perfumes

Comparteix-ho

  • Informació

    França, 2020
    Direcció i guió: Grégory Magne
    Intèrprets: Emmanuelle Devos, Grégory Montel, Gustave Kervern, Zelie Rixhon, Sergi López
    Gènere: comèdia romàntica
    Durada: 102 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Anne Walberg (Emmanuelle Devos) és una “celebrity” al món dels perfums: crea fragàncies i ven el seu increïble talent a moltes empreses. És una diva, egoista i temperamental. I no necessita a ningú. Després d’uns quants xofers, Guillaume (Grégory Montel) aguanta amb ella més d’una setmana i acompanya l’artista en la seva àrdua tasca. Mentre Guillaume va aprenent en què consisteix aquest treball tan específic de “crear perfums”, Anne va suavitzant el seu caràcter de diva. Un xoc entre dos mons molt diferents que crea una relació absurda i divertida al mateix temps que totalment inesperada.

  • Passejant Madame Walberg

    A Passejant Miss Daisy, la inesperada guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula el 1990, la relació entre una vella jueva, interpretada per Jessica Tandy, i el seu xofer negre, interpretat per Morgan Freeman, va servir Bruce Beresford per posar damunt la taula grans temes com les tensions racials i socials als Estats Units. També la relació entre un músic d’èxit i el seu xofer era la base d’una altra guanyadora de l’Oscar, Green book, en aquest cas amb els papers racials invertits: Mahershala Ali com el músic negre que fa una gira per Estats Units i Viggo Mortensen com el xofer d’origen italià que l’acompanya.
    La mateixa premissa ha adoptat el francès Grégory Magne per la seva segona pel·lícula (la primera, L’air de rien no va arribar a estrenar-se al mercat espanyol).
    En aquest cas, l’esquelet del film és la peculiar relació que s’estableix entre una prestigiosa perfumista, interpretada per Emmanuelle Devos, i el seu xofer, interpretat per Grégory Montel. Les parfums s’estructura així en l’evolució d’aquesta relació de dos personatges que provenen de mons, sensibilitats i personalitats absolutament oposades. Anne Walberg és el prototip de l’èxit. El seu nas prodigiós l’ha convertit en una prestigiosa experta en l’elaboració de perfums que la porta a treballar amb les principals empreses del sector de la perfumeria però també amb altres sectors que necessiten dels seus serveis. És exigent, meticulosa, un punt maniàtica i obsessivament treballadora. Però de sobte, s’adona que la seva vida està construïda en el buit i l’aparença: ha estat incapaç de construir cap mena de relació afectiva i la seva vessant privada és un autèntic desert emocional. Mentre que la seva sensibilitat és exquisida, els seus sentiments són erms.
    Per la seva banda, Guillaume Favre és el prototip del fracassat. Immers en un procés de divorci, amb problemes d’habitatge i feines precàries, incapaç d’establir una relació de confiança amb la seva filla, haurà d’acceptar una feina provisional de xofer per mirar de tirar endavant. És un personatge que tot i tenir una vida destartalada i un horitzó de futur gris, es mira les coses amb cert optimisme i li sap trobar el costat positiu a les circumstàncies de la vida. Del contrast entre aquests dos personatges, que provenen de mons absolutament distants, és on Grégory Magne -que també signa el guió en solitari- construeix la base de tota la seva pel·lícula.
    Les parfums és una pel·lícula que es cuina a foc lent, amb el progressiu procés de descobriment introspectiu de cada personatge, com si situar-lo en el mirall d’algú que prové d’un entorn tan diferent actués com a detonant per l’autoconeixement. A mig camí entre la comèdia agredolça i costumista, és una proposta que agradarà a aquells que aprecien el cinema no tant pels esdeveniments, per la trama argumental més explícita, sinó per les vivències interiors dels personatges. I els fans de Sergi López el descobriran en un breu paper secundari a la part final del film en què l’actor vilanoví interpreta el professor Patrick Ballester, l’expert terapeuta que ha d’ajudar la protagonista a recuperar el seu olfacte. Així doncs, Les parfums és una proposta que darrera la seva aparent lleugeresa, camuflada sota una posta en escena funcional, amaga una càlida mirada sobre les relacions humanes, sobre els inesperats camins de la vida, sobre la descoberta personal en relació als altres.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho