Philomena

Comparteix-ho

philomena cartell

  • Informació


    Philomena
    Regne Unit, 2013.
    Direcció: Stephen Frears.
    Intèrprets: Judi Dench, Steve Coogan, Charlie Murphy, Simone Lahbib, Anna Maxwell Martin, Neve Gachev, Sophie Kennedy Clark, Charlotte Rickard, Nichola Fynn, Cathy Belton
    Durada: 98 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Basada en fets reals. Philomena Lee, una adolescent irlandesa que vivia en un internat de monges, es va quedar embarassada i es va veure obligada a donar al seu fill en adopció. Cinquanta anys després, decideix explicar-ho a la seva filla i es posa en contacte amb un periodista de la BBC perquè l’ajudi a explicar la seva història ia trobar el seu fill.

     

  • El pecat i el perdó

    La Philomena és creient, catòlica; en Martin Sixsmith, no. Ella malda per saber del fill que li van prendre – »encara que no hi pugui parlar», diu–. En Martin, periodista, fins i tot en els moments de més intimitat amb Philomena, no deixa de buscar elements per a la història que ha d’explicar al seu reportatge. Aquestes diferències conformen un aspecte especialment interessant del gruix temàtic del film. Stephen Frears condueix la pel·lícula de manera ben fluïda, amb una realització molt competent, aconseguint que el relat passi com una exhalació, que entretingui i emocioni, sense caure en sentimentalismes ni grinyoli, malgrat els innombrables punts melodramàtics que presenta la història. I compta amb unes interpretacions excel·lents, de Steve Coogan i, sobretot, de Judi Dench –que arriba a fer petita la de Cate Blanchett a Blue Jasmine, guardonada amb l’Oscar a què aspirava també Dench–. De manera expeditiva, el cineasta es treu de sobre els cosits narratius d’aquesta història. Fa que el periodista i la iaia, de medis socials i culturals ben diferents, es trobin, sense atabalar-se a buscar-hi unes circumstàncies més elaborades: pot resultar pèl forçat, però allò que li importa és que es trobin i que comenci la relació entre ells dos. Fa que, bona coincidència, la filla i la mare tinguin ja programat un (oportú) viatge a Irlanda, que permet una primera aproximació al convent de monges irlandeses on van prendre el fill a la dona: allò que importa és que hi vagin. Fa que, en una altra coincidència providencial per tirar endavant l’argument, el cambrer d’un bar d’aquell poble irlandès esmenti la pràctica d’americans que havien anat a comprar criatures al convent: allò que importa és que el guió permeti als protagonistes seguir endavant i fer cap als Estats Units… Tot, en aquest film, és ple de coincidències, sorts propiciades per l’atzar, canvis de voluntat provindencials… perquè la narració avanci. Com que es basa en fets reals, podem concedir-li que la vida és així, plena de casualitats. però cinematogràficament s’aguanta perquè la força fílmica rau no pas en el relat dels esdeveniments, sinó en el lligam i les diferències entre els dos protagonistes principals: la dona que busca el fill i el periodista que busca el reportatge. Podem parlar de la diferència entre el vincle emocional que té la dona en relació amb el fill que vol retrobar i la racionalitat, la distància, que pot tenir el periodista envers els fets que es van desvelant. Fins i tot, podem reflexionar sobre els moments que la raó faria desistir la dona de la seva dèria i aquells altres en què les emocions duen el periodista a estar disposat a renunciar al llibre, per respecte a la dona i al seu fill, o a enrabiar-se pel que han arribat a fer aquelles monges. Permeteu, però, que em centri en la relació de tots dos respecte al pecat i el perdó. Dues escenes em semblen especialment significatives. En una, Philomena és al confessionari d’una església nord-americana. Hi ha volgut anar, per a confessar-se, malgrat que el periodista li ha retret que ho volgués fer, malgrat que li hagi recriminat aquesta pràctica catòlica, quan la dona ha estat fent tot el que ha pogut per a retrobar el fill i, en canvi, va ser l’Església que se li vengué el nen. El que els dirà Déu si entren un o l’altre en aquella església ha posat fi a la discussió. Decidida, la dona hi ha entrat; però quan arriba l’hora, de la seva boca no en pot sortir ni un sol mot i plora desconsoladament, malgrat que (o perquè) el capellà li diu «Déu et perdonarà». De què? Qui ha de perdonar a qui? Quin sentit té el perdó? A l’altra escena, Philomena perdona la germana Hildegarde, davant la perplexitat absoluta del periodista. El pecat d’aquelles monges és diàfan. No tan sols perquè li van prendre el fill fa més de cinquanta anys, sinó també per tot el que han anat fent després. El periodista s’esgarrifa de fins a quin punt són malignes aquelles monges –i així ho diu a la seva editora– i quan, volent saber-ne el motiu, el pregunta a la germana Hildegarde, aquesta respon en termes gairebé de pecat original: el vot de castedat l’apropa a Déu tota la vida i, en canvi, el fill de Philomena és fruit del pecat luxuriós de quan era joveneta, que ha d’expiar tota la vida. Per al periodista és escandalós; per a Philomena, motiu de perdó. Ell no és catòlic i no entén el sentit que té perdonar. Ella n’és i, perquè reconeix el pecat de les monges, els el perdona; cosa que no vol dir oblidar-lo. Per això, quan el periodista conclou que tot plegat és un assumpte íntim entre Philomena i el seu fill, una mica un terreny on no t’hi vulguis ficar; ella el sorprèn, demanant-li que la història surti a la llum.

    Salvador Montalt

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Comparteix-ho