Pie de página

Comparteix-ho

footnote cartell

  • Informació


    Hearat Shulayim (Footnote)
    Israel, 2011.
    Direcció: Joseph Cedar.
    Intèrprets: Lior Ashkenazi, Shlomo Bar-Aba, Alma Zack, Aliza Rosen, Albert Iluz, Micah Lewensohn.
    Durada: 106 min.
    Gènere: Comèdria dramàtica.
    Idioma: Hebreu.

    Sinopsi


    Història d’una gran rivalitat, la qual mantenen un pare i el seu fill. Tots dos, professors excèntrics que es dediquen en cos i ànima al seu treball. El progenitor sembla un tossut purista que menysprea les felicitacions del stablishment mentre que Uriel, el seu fill, s’esforça en la recerca de reconeixement i elogis.

     

  • A propòsit del nou cinema israelià

    A banda del fet que la distribució fílmica a l’estat espanyol no la fan gaire visible, mentre que fins i tot els festivals o altres esdeveniments no hi han fet molta atenció, una de les cinematografies actuals més interessants és la israeliana, sobretot la que es genera des de Tel-Aviv, una ciutat culturalment vivíssima. En els darrers anys, conformant l’anomenat «nou cinema israelià», diversos directors i directores (i aquesta participació «femenina» és fonamental perquè aporta una sensibilitat que contradiu la virilitat i fins el masclisme d’una societat amb uns valors arrelats a la cultura sionista que, menyspreant la fragilitat del jueu de la diàspora, exalta l’home pragmàtic entregat a la seva missió de soldat) van aportant un mirall que reflecteix la complexitat d’una societat tot contradient la imatge oficial homogènia. D’aquí fan presents el tema religiós en la seva complexitat, les desigualtats socials, la multiculturalitat dins la societat israeliana, la sexualitat no normativa, el conflicte amb l’Altre (encarnat en el palestí) i sobretot la seva existència i el seu mateix dret a existir, cosa mal acceptada per l’estat israelià, que tampoc no reconeix la seva agressió a l’»enèmic». Encara menys la culpa de tantes accions, que ho són del present i d’un passat no gaire llunyà, com ara el que remet a la primera guerra del Líban. En canvi, mitjançant tres de les pel·lícules més notables dels últims anys realitzades respectivament per tres cineastes que van fer el seu servei militar ocupant el Líban als anys vuitanta, el cinema israelià sí que assumeix la culpabilitat. Aquestes tres pel·lícules són «Vals amb Bachir», d’Ari Folman, «Lebanon», de Samuel Maoz, i «Beaufort», en què Joseph Cedar tanca quatre soldats israelians en una base assetjada per l’artilleria d’Hezbollah. Menys atent a l’exterior que a l’interior, de manera que la proximitat dels soldats a la bogeria pot interpretar-se com la metàfora d’una societat tendent a la paranoia sentint-se sempre (amb motiu o no) amenaçada, Joseph Cedar va rebre l’any 2008 una nova nominació a l’Òscar per «Beaufort». Quatre anys després va repetir nominació amb la seva següent pel·lícula, «Hearat Shulayim», presentada l’any 2011 a la secció oficial del festival de Canes, on el seu guió intel·ligent i brillantíssim va ser justament reconegut amb el premi corresponent, i estrenada ara a l’estat espanyol amb el títol de «Pie de página». En aquesta ocasió, Cedar, essent ell mateix el guionista, aborda una qüestió fonamental de la cultura jueva (la discussió, que s’aplica incansablement als textos de la seva tradició, però que s’estén a tota cosa) per ambientar-ho amb agudesa i universalitat en el món universitari i explorar amb intenció en l’atàvic conflicte que enfronta pares i fills. El cas és que les diferents maneres d’abordar el Talmud (cos literari que és una font fonamental de la legislació, la moral i les tradicions jueves) han enfrontat llargament un pare i un fill, dos professors universitaris que representen dues actituds acadèmiques contraposades: el pare és un purista aferrat al suposat rigorisme acadèmic a banda de la divulgació pública, mentre que el fill aconsegueix el reconeixement (fins i tot socialment) amb agosarament interpretatiu. En aquest enfrontament també hi ressonen rancies disputes tan pròpies de les enemistats que proliferen en el món acadèmic. El conflicte esclata a partir d’un equivoc pel qual, essent pare i fill homònims, el premi concedit a un sembla que l’ha rebut l’altre. Cedar desenvolupa aquest conflicte i les seves conseqüències amb tanta intel·ligència i habilitat que manté en tot moment l’interès per un film que no sé sap si és una comèdia negra o un drama encara més negre. O, com també s’ha dit, un malson digne de Kafka. Un nou i diferent exemple de la potència del nou cine israelià.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho