¿Qué invadimos ahora?

Comparteix-ho

queinvadimosahora cartell

 

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Michael Moore
    Intèrprets: Michael Moore.
    Gènere: Documental satíric.
    Durada: 119 min.
    Idioma:  Anglès

    Sinopsi


    Sàtira en la que el popular director Moore s’embarca en una “invasió” per Europa per trobar solucions que es puguin aplicar als problemes interns dels Estats Units.


  • Michael Moore, a la conquesta d’Europa

    La figura del cineasta Michael Moore ha estat una de les presències més incòmodes per l’establishment i els grans poders fàctics nordamericans des que a finals dels anys 80 va rodar el seu primer llargmetratge, “Roger & Me”. Moore ha posat sempre el dit a la llaga i s’ha enfrontat als temes més espinosos en les seves pel·lícules, en una croada contra les contradiccions, les debilitats i les hipocresies del seu país, ja sigui la manca de sistema sanitari, el poderós lobby de la indústria armamentística, l’explotació laboral o les escletxes de la política de defensa dels EUA arran de l’11-S. El seu ha estat sempre un perfil polèmic, elogiat i odiat pels extrems, sovint acusat de megalòman i d’excés de protagonisme.

    Si ens limitem al terreny estrictament cinematogràfic, és obvi que el documental modern no seria el mateix sense les aportacions de Michael Moore. Cap altre director de documentals té en el seu currículum l’Oscar de Hollywood i la Palma d’Or de Cannes, els dos premis més importants del món del cinema. I cap altre director concentra mirades i és capaç de sacsejar consciències com ell. El seu estil directe, immediat, punyent es basa en el seu protagonisme –gairebé sempre ell mateix és el fil conductor de les seves pel·lícules- però és innegable el seu domini del gènere, la incansable tasca de recerca i investigació del seu equip i la capacitat de no aturar-se davant cap pressió ni element extern, per poderós que aquest sigui.

    El seu últim treball, “Qué invadimos ahora?” té la novetat d’estar plantejat en positiu, tot i que en el transfons hi hagi una crítica ferotge per contrast envers les contradiccions i debilitats de la societat nordamericana. En el fons, el fil conductor és el patriotisme del mateix director, un enamorat del seu país, però que ha vist com algunes essències dels Estats Units s’han anat diluint o directament pervertint. Per buscar-hi solucions, Moore viatja a Europa (en el fons és com un viatge als orígens, al lloc d’on vénen els americans, tot i que curiosament no viatjarà a la Gran Bretanya) a la recerca d’allò millor que troba en els diversos països per “conquerir-ho” i endur-s’ho als Estats Units.

    El viatge de Moore el portarà a països tan diversos com Itàlia, Eslovènia, Portugal, França, Noruega, Finlàndia, Islàndia, Alemanya i fins i tot farà una incursió a Tunísia, al nord d’Àfrica. I en cadascuna de les seves etapes es fixarà en aspectes punyents de la societat europea que contrasten amb la forma com són tractats als Estats Units: les condicions laborals dels treballadors, el paper de la dona, el sistema de presons, l’alimentació, el sistema educatiu, la sanitat, etc…El resultat del viatge és un collage que no només posa de manifest les diferències amb el que passa a l’altre costat de l’Atlàntic, sinó també entre els mateixos països europeus: en el fons, el film de Moore és una radiografia de l’Europa de la diversitat, tenyida potser per un excés de “bonisme” –la càmera del director només es fixa en allò positiu que es vol emportar als Estats Units, no mostra allò de negatiu que cadascun dels països que visita també té-, esbiaixada i potser massa ambiciosa.

    Com tots els films de Moore, el muntatge i el ritme del film són excel·lents, però en aquest cas, els temes que tracta són tants i tan rellevants, que l’espectador es queda amb ganes d’aprofundir molt més en alguns d’ells. “Qué invadimos ahora?” combina els moments divertits, amb els més punyents, i és més efectiva quan deixa que els testimonis que el director va filmant s’expressin amb la màxima naturalitat. Especialment rellevants són els episodis d’Alemanya i de Noruega, quan Moore investiga de quina manera els dos països han treballat la seva memòria històrica i consciència social, a propòsit del record del període nazi i de la terrible massacre d’Anders Breivik respectivament. El que més se li pot retreure a Moore és el seu excés de protagonisme, no tant com a fil conductor del film –en aquest sentit és coherent perquè no difereix d’altres films seus i esdevé gairebé una marca d’estil- sinó per l’omnipresència de la seva figura en algunes parts segurament innecessàries. Per exemple, l’episodi de l’audiència del president d’Eslovènia és excessivament egocèntric i no aporta res rellevant a la trama més enllà de que l’espectador vegi que Moore ha estat rebut en audiència per tot un president d’un país europeu.

    En qualsevol cas, tots aquests excessos en els que el “personatge Moore” passa per davant del “director Moore” no invaliden els resultats i l’interès del seu film. Més enllà d’allò més evident i superficial – que hi és- “Qué invadimos ahora?” funciona com una radiografia de la diversitat europea, del contrast de cultures, tradicions i maneres de fer, com a constatació de la impossibilitat i el perill de l’homogeneització. Moore es passeja per Europa com si es trobés als “Estats Units d’Europa”, però acaba constatant que la gran riquesa del vell continent és aquesta diversitat que en el fons enriqueix i alimenta un projecte comú, comú sense trair la personalitat, les tradicions i la idiosincràcia de cada país.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho