Què veiem quan mirem cap al cel?

Comparteix-ho

  • Informació


    Geòrgia, 2021
    Direcció: Alexandre Koberidze
    Intèrprets: Giorgi Bochorishvili, Ani Karseladze, Giorgi Ambroladze, Oliko Barbakadze, Vakhtang Panchulidze
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 150 minuts
    Idioma: georgià

    Sinopsi


    La Lisa i el Giorgi es troben per casualitat en un carrer de la ciutat georgiana de Kutaisi i l’enamorament és immediat. Tant, que fins i tot obliden preguntar-se els seus noms. Abans de continuar el seu camí, acorden reunir-se l’endemà. Poc saben que seran víctimes d’una maledicció. Aconseguiran retrobar-se? I si ho fan, sabran qui són? Premi FIPRESCI de la crítica internacional a la passada Berlinale, Alexandre Koberidze ens explica una història d’amor com mai l’havíem vist. Al mateix temps, captura l’atmosfera única de la capital històrica de Geòrgia, amb els seus ritmes encisadors, l’encant dels seus racons quotidians i els seus gossos de carrer aficionats al futbol. Una celebració de la màgia reveladora del cinema en el títol més sorprenent de la temporada.

  • El cinema és una cosa meravellosa

    No és que la pel·lícula no ens faci mirar el cel, però, entre tantes altres coses, també a terra fent molta atenció als peus: en part perquè és una declaració d’amor al futbol com una experiència que, malgrat tot allò que perverteix aquest esport, convida a l’alegria col·lectiva de practicar-lo i a l’emoció de veure’l junts. Amb el preàmbul d’unes imatges que mostren uns nens a l’entrada d’una escola, de fet la història principal que s’hi narra comença amb uns peus: són els del futbolista Giorgi i els de l’estudiant de medicina Lisa que, davant de la porta de l’escola un cop els nens han entrat, ensopeguen dos cops (el primer contacte els ha trasbalsat tant que cadascun corregeix la direcció equivocada que han pres) abans de tornar a coincidir unes hores després. Compartint la sensació d’un enamorament sobtat, Lisa diu que cal fiar-se de l’atzar, però Giorgi la convenç per acordar una cita per l’endemà, a la nit, al nou bar obert en un dels ponts sobre el Rioni, riu que travessa Kutaïsi, la ciutat georgiana de la qual, en un temps estival, el jove cineasta Alexandre Koberidze vol registrar-ne la vida amb un entusiasme semblant al de “L’home de la càmera” (1929), però amb una actitud més pausada, sense el muntatge accelerat amb què Dziga Vertov va exaltar el nou mon urbà soviètic.

    L’home de la càmera de “Qué vemos cuando miramos al cielo?” és el director de fotografia iranià Faraz Fesharaki, que, amb Koberidze, va anar capturant imatges de la quotidianitat a Kutaïsi que, integrades en el muntatge, revelen la mirada poètica que veu (i dona a veure) l’extraordinari de l’ordinari, el misteri que palpita en el món visible. És així que, davant d’aquesta pel·lícula, és possible preguntar-se com és possible filmar encara com si es descobrís la capacitat del cinema per registrar la bellesa d’uns nens que corren, d’un rostre que somriu, del fluir de l’aigua fluvial, del moviment de les fulles, d’una pedra o d’un cel? I fer-ho amb una senzillesa que, cosa que també sembla increïble, traspua innocència mentre que el film va donant indicis d’una autoconsciència (i uns referents fílmics) fins a fer-se meta-cinematogràfic? Això combinat amb una voluntat narrativa (i una reflexió sobre la narració) que es desplega en diverses línies a vegades només esbossades i així, doncs, en múltiples relats amb una diferent focalització i desenvolupament. Com és possible que el cinema encara presenti noves formes amb les quals mostrar-se com a document i ficció entre el realisme i el meravellós?

    És possible tenir la sensació que assistim a un miracle. Per aconseguir aquest miracle, però, s’ha de creure en el cinema: tant per part de qui el fa com per part de qui el mira. Creient-hi, Koberidze fa atenció als éssers i les coses, concedint-se temps per observar què hi pot haver d’interessant i fent que l’espectador se’l concedeixi per veure-hi més en les imatges (com una invitació a veure-hi més en el món o fer-ho d’una altra manera) i imaginar allò que no és dins de l’enquadrament: és admirable com el film juga amb el fora de camp mentre el muntatge relaciona amb fluïdesa elements heterogenis concebuts i barrejats amb llibertat. Això tenint present que les imatges són pràcticament silents (amb una música suggestiva i variada del germà de director, Giorgi Koberidze, que tant s’inspira en el ritme juganer dels films d’animació com en les bandes sonores operístiques) mentre que la paraula arriba amb una veu narrativa, que va explicant històries o fa comentaris sobre allò que es mostra, que, per exemple, fan creure que uns gossos de carrer tenen els seus llocs de preferència per veure els partits de futbol.

    Koberidze, a més, creu que a la vida apareixen miracles, com ara el d’un enamorament sobtat, que origina el fil narratiu principal. Tanmateix, com en un conte de fades, hi apareix un encanteri, del qual Lisa és avisada per part de “quatre amics” que la veuen passar casa dia quan torna a casa després de treballar en una farmàcia: un brot li diu que s’hi ha fixat un ull maligne; una càmera de vigilància hi afegeix que li ha fet una maledicció; una canonada d’aigua concreta que, a l’endemà, es llevarà amb l’aspecte canviat; però un cotxe impedeix que escolti allò que li diu el vent: Giorgi també canviarà de fesomia. Mentre que, a més, perden el seu talent (ell per jugar al futbol, ella per estudiar medicina) senten l’absència de l’altre i així una mancança que fa que tots dos es busquin la vida, buscant-se, en el pont on van citar-se. Però si el cinema els juga aquesta mala passada, també haurà de fer alguna cosa (a través d’una pel·lícula dins de la pel·lícula) per desfer l’encanteri maligne. Aquesta és una pel·lícula en contra del desànim que, habitada per un optimisme humanista, fa present el cinema com a lloc del desig (com ara de l’amor) i on també es poden complir desigs frustrats. Koberidze hauria volgut que l’Argentina de Messi hagués guanyat el Mundial del 2014 i ho fa possible al cinema. Però encara és més meravellós com mostra l’alegria d’uns nens i d’unes nenes (és bonic veure l’habilitat amb la pilota d’una d’elles, el seu joc amb els peus) jugant a futbol mentre sona la cançó “Un’estate italiana”, de Gianna Nannini i Edoardo Bennato: “Forse non sarà una canzone/a cambiare le regole del gioco./Ma voglio viverla cosí quest’avventura/senza frontiere e con il core in gola”. Aquest és l’esperit.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho