Queridos camaradas

Comparteix-ho

  • Informació


    Rússia, 2020
    Direcció: Andrei Konchalovsky
    Intèrprets: Yuliya Vysotskaya, Vladislav Komarov, Alexander Maskelyne, Andrei Gusev, Yulia Burova, Sergei Erlish
    Gènere: drama
    Durada: 120 minuts
    Idioma: rus

    Sinopsi


    Novotxerkassk, Unió Soviètica, 1962. Lyudmila és membre del partit comunista local. Ella defensa els ideals del règim comunista i menysprea tota mena de dissidència. Durant una vaga laboral en una fàbrica de motors, veu com l’exèrcit manat pel Govern dispara als protestants i comet una massacre. Aquest succés canviarà la seva visió de les coses. Amb la ciutat destruïda i agitada per les revoltes, hi ha molta gent ferida i desapareguda. Una de les desaparegudes és la filla de Lyudmila, el que l’obligarà a buscar-la entre el caos.

  • Memòria d’una matança d’obrers en un “estat socialista”

    La primera pel·lícula de Serguei M. Eisenstein, puntal de l’avantguarda cinematogràfica al servei de l’estat soviètic amb la col·laboració impagable del director de fotografia Eduard Tissé, és “La Vaga” (1925), destinada a fer memòria de les lluites populars i de la repressió soferta (aquella matança final perpetrada per l’exèrcit metaforitzada amb l’escorxament d’una vaca) en el procés revolucionari que, de derrota en derrota, va dur suposadament a la victòria final. Al començament pot llegir-s’hi una màxima de Lenin, que en el moment de la realització de la pel·lícula ja era un cadàver momificat: “L’organització és la força de la classe obrera. Sense l’organització de les masses, el proletariat està anul·lat”. Hi ha altres “pel·lícules soviètiques” sobre vagues que, brutalment reprimides, són representades com la llavor de la consciència de la necessitat d’una revolució que, per acabar amb la injustícia social a la Rússia tsarista, havia de fonamentar-se en l’organització de les masses. Entre aquestes pel·lícules també destaca “La mare”, dirigida amb una narrativa menys avantguardista per Vsèvolod Pudovkin a partir de la novel·la homònima de Maksim Gorki, que la va escriure el 1906 per mantenir viu l’esperit que va dur a la revolució frustrada del 1905, que Eisenstein també va fer present amb la mítica “El cuirassat Potemkin”.

    Què significa que, quaranta-cinc anys després de la revolució bolxevic del 1917, els obrers d’una fàbrica de locomotores elèctriques de Novotxerkassk, una petita ciutat russa, fessin vaga a causa de les seves pèssimes condicions de treball? I que, a més, la vaga tingués el suport de milers de ciutadans que, manifestant-se duent imatges de Lenin i fins  de Stalin, protestessin contra la pujada del preu dels aliments decretada pel govern de Nikita Krushxov? Fa una mica de vergonya dir-ho per la seva evidència: Un sistema socialista, fonamentat en l’ideal de la justícia i la igualtat socials per garantir una vida bona (no només unes condicions laborals) a tots els seus ciutadans, havia deixat d’existir si és que mai havia arribat a existir realment. Abans d’aquesta vaga del 1962, l’URSS, un imperi bastit entorn Rússia, havia estat sota el mandat de Stalin, que no només va fer impossible qualsevol forma de protesta, sinó que ho va convertir pràcticament tot en una dissidència contra-revolucionària susceptible de ser castigada. La revolució soviètica, doncs, havia sigut traïda per un sistema totalitari, que desposseït de l’humanisme que ha de ser propi del socialisme, va procedir a purgues, afusellaments i deportacions mentre que molts dels antics revolucionaris, desenganyats i horroritzats, van suïcidar-se. En morir Stalin, el 1953, Nikita Krushov, el nou secretari general del Partit Comunista de l’URSS, va proclamar la necessitat d’una desestalinització denunciant el culte a la personalitat del seu predecessor, malgrat que ell mateix hi havia participat a bastament, i els crims comesos durant les grans purgues. Tanmateix, mentre no hi faltaven aquells que enyoraven Stalin, l’URSS es mantenia com un sistema totalitari (amb la KGB vigilant-ho tot) que, a més, havia creat una nova divisió de classes: la majoria de ciutadans s’havien convertit en treballadors explotats pels funcionaris de l’Estat i pes dirigents del Partit Comunista conformant una xarxa no aliena a la corrupció.

    Aquest és el context en què, l’any 1962, es va produir la vaga i les protestes a Novočerkassk que, a “Queridos camaradas”, fa presents Andrei Mikhalkov Konxalovski, cineasta que va desitjar ser-ho en conèixer Andrei Tarkovski, amb el qual va escriure el guió d’”Andrei Rublev”); després de l’èxit de “Siberiade” (1979), que, aborda seixanta anys de la història russa (començant a primers del segle XX) a través de dues famílies siberianes enfrontades, va ser seduït per Hollywood, on va dirigir les diversament notables “El tren de l’infern” i “Els amants de Maria”, però també “Tango i Cash”, amb Sylvester Stallone, en un declivi que va dur-lo de nou a Rússia mentre es desmantellava l’estat soviètic; va semblar que s’havia perdut com a cineasta, però ha ressorgit, a diferència del seu germà Nikita Mikhkalkov, que va dirigir unes quantes grans pel·lícules abans de deixar de fer-ne convertint-se en un “pilota” de Vladimir Putin mentre presideix el festival de cinema de Moscou amb tota mena de luxes.   .

    El ressorgiment d’Andrei Konxalovski, que ara té 83 anys, va demostrar-se amb “Paradise” (2016), protagonitzada per una aristòcrata russa exiliada a París que, essent membre de la resistència francesa contra l’ocupació nazi, és arrestada per haver amagat dos nens jueus. I es confirma amb “Queridos camaradas”, amb unes imatges d’un blanc i negre rigorós, en certa manera cru, com ho vol ser el film. Konxalovski aborda els fets de manera complexa  seguint un personatge que no busca l’empatia de l’espectador, però que li permet afrontar les contradiccions amb les quals una persona (i, de fet, una societat) pot viure les circumstàncies del seu temps i més si són conflictives: Lyudmila (interpretada de manera magistral per l’actriu Yuliya Vysotskaya) és membre del Partit Comunista local i, amb un esperit estalinista, ho és d’una manera tan implacable que, en una reunió d’urgència davant la situació, afirma que tots els vaguistes (i, a poder ser, tots els manifestants) haurien de ser arrestats. En aquesta mateixa reunió, es defineix els vaguistes com uns delinqüents, que és la manera com els règims (no només els totalitaris) volen desacreditar la dissidència. S’hi prepara la repressió, però, tanmateix, un oficial de l’exèrcit recorda que la constitució soviètica (a banda del fet que fos vulnerada sempre que li va convenir als membres de l’aparell d’Estat per mantenir-se al poder) declara que els soldats no poden disparar contra el poble. Detalls amb els quals, com he dit, Konxalovski reconstrueix els fets amb complexitat.

    La repressió dels vaguistes i manifestants, en tot cas, s’executa i Lyudmila té l’ocasió d’observar la intervenció dels franctiradors del KGB. Sense que posi, de fet, en qüestió la repressió, està preocupada, però, per la seva filla, que li havia dit que es manifestaria. On és la filla? Desapareguda després de la matança, la busca desesperadament amb el temor que estigui morta. No la troba als dipòsits de cadàvers, però la maquinària de l’estat s’ha posat en marxa per amagar l’abast criminal de la repressió. És així que un membre del KGB, tan implacable en l’exercici de la seva funció com potser estranyament comprensiu davant del patiment d’una mare, li fa saber que la filla podria ser un dels cadàvers enterrats en tombes alienes al cementiri de Novošakhtinsk, una ciutat pròxima a Novočerkassk. Durant aquesta recerca, havent signat un document en què es compromet a no dir res sobre els fets com si aquests no haguessin passat, Lyudmilla viu un calvari. No explicaré el desenllaç. Hi afegiré que no va ser fins a l’any 1992, en què es van descobrir els cadàvers amagats a les tombes alienes, la matança  (hi va haver desenes de morts, però no s’ha determinat una xifra concreta) no va ser reconeguda oficialment. Amb tanta sobrietat com fermesa, Andrei Konxalovski vol fer memòria d’un dels crims contra la humanitat executats per tota mena de poders que els han negat intentant imposar-ne l’oblit: un pou sense fons de l’infern.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho