Quién lo impide

Comparteix-ho

  • Informació


    Espanya, 2021
    Direcció i guió: Jonás Trueba
    Intèrprets: Candela Recio, Pablo Hoyos, Silvio Aguilar, Pablo Gavira, Claudia Navarro, Marta Casado, Rony-Michelle Pinzaru, Javier Sánchez
    Gènere: documental
    Durada: 220 minuts
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis de segle XXI i acaben de fer-se majors d’edat; els que ara semblen culpables de tot alhora que veuen minvades les seves esperances. Entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i retornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no està parlant només de la seva, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat. Una pel·lícula sobre nosaltres: sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent.

  • La vida adolescent entre la realitat i la ficció

    Sota la reconeguda influència de la “nouvelle vague”, compartida amb altres membres de la família (el seu pare Fernando i el seu oncle David) i de manera especial pel que fa als cineastes del moviment (sobretot François Truffaut, però també Rohmer) que més van explorar en l’experiència amorosa amb les seves mudances, Jonás Trueba és autor d’una sèrie de pel·lícules protagonitzades en bona part per un actor que sembla encarnar un seu alter-ego (Francisco Carril) i per actrius (primer Barbara Lennie i després Itsaso Arana) que hi han treballat essent la seva parella: “Todas las canciones hablan de mi”, “Los ilusos” (on també es fa present el pes del cinema i el desig de fer-ne”), “La Reconquista” i “La virgen de agosto”. Podria considerar-se que “Quién lo impide”, que vol ser un retrat del món adolescent, és una altra cosa. En certa manera ho és, però, com potser no podria ser d’una altra manera en el cas d’un cineasta amb una voluntat d’autoria en sintonia amb la dels seus referents, manté uns lligams i una continuïtat amb els seus films anteriors. De fet, amb una aparença documental, segueix parlant de les relacions entre el cinema (plantejant-se com aquest es fa) i el cinema, de l’educació sentimental, dels tremolors i incerteses de l’enamorament. A més, dos dels seus protagonistes  (Candela Regio y Pablo Hoyos) apareixen a “La reconquista” (2016): a l’epíleg de la pel·lícula, interpreten els dos adolescents enamorats (Manuela i Olmo) que, abans, hem vist com, quinze anys després d’haver-se separat, es retroben fugaçment compartint una llarga nit a Madrid, escenari urbà que Jonàs Trueba explora en tots els seus films convertint-lo en una cartografia fílmica: al final de la seva joventut, Manuela i Olmo (aleshores Itsaso Arana i Francisco Carril, respectivament) constaten que aquest sempre es perd i que, evidentment, ja no són els mateixos.

    Tanmateix, hi ha una experiència singular que origina “Quién lo impide”, títol manllevat a una cançó-homentatge a l’adolescència concebuda pel cantautor Rafael Berrio, que, mort l’any passat, també apareix a “La reconquista”. Això perquè la pel·lícula neix  de la primera col·laboració de Jonás Trueba amb “Cinema en curs”, un projecte impulsat a Catalunya que s’ha infiltrat en diversos centres educatius de l’estat espanyol perquè s’hi aprengui a veure i fer imatges cinematogràfiques: va tutelar els alumnes d’un institut del barri madrileny d’Orcasitas que, amb uns altres d’un Institut del barri barcelonès de Bellvitge assessorats per Jordi Morató (“Sobre la marxa”), van mantenir la correspondència fímica que conforma la meravellosa, commovedora, peça “Des dels nostres barris”. Aquesta experiència va fer que s’interessés pel món dels adolescents. És així que mentre que, amb “La Reconquista” i després amb “La virgen de agosto” (2019), continuava la seva filmografia romàntica, anava filmant un grup d’adolescents que, en la seva diversitat, aporten un retrat que vol contradir supòsits i prejudicis donant veu als seus protagonistes i coautors del film.

    La seva llarga gestació va començar el 2015 i va acabar en plena pandèmia el 2020, moment en el qual comença el film: Jonàs Trueba conversa per zoom amb els protagonistes de la pel·lícula i els comunica que, durant el temps de confinament, ha anat enllestit el muntatge del material rodat. Els comenta que n’ha sortit un metratge de 3 hores i mitja, cosa que fa dubtar als adolescents que hi hagi un públic disposat a veure-la. Trueba, que sovint interpel·la als seus actors en el curs del film, els diu que s’ha de confiar amb els espectadors. I és clar que, a banda de la seva resposta, sempre s’hi ha de confiar. En tot cas, si, per la seva part, els espectadors encara confien que el cinema els pot sorprendre i commoure, tenen “Quién lo impide” a l’abast de la seva mirada.

    Són tres hores i mitja  entre el realisme testimonial i la ficció, que, amb la intervenció de diverses veus narratives, va imposant-se: “Tots som personatges de ficció”, es repeteix més d’un cop i així, mentre els protagonistes s’interpreten ells mateixos i a la vegada esdevenen personatges, l’aproximació sociològica es barreja amb una reflexió sobre els mecanismes (i d’aquí, l’artifici) del cinema. En tot cas, veiem els adolescents amb els seus problemes a l’institut, protestant contra les lleis educatives, en nits de conversa i borratxera quan els pares fan un viatge de cap de setmana; sentim la seva sensibilitat política i el seu desig de transformar el món, però també els seus dubtes i desesperances; se’ns mostra com s’enamoren (és molt bell quan això passa en un poble d’Extremadura) i el seu viatge de final de curs a Andalusia. Hi ha moments reveladors, lluminosos i fulgurants en aquesta aventura que paga la pena conèixer.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho