Quo vadis, Aida?

Comparteix-ho

  • Informació


    Bòsnia i Hercegovina, 2020
    Direcció: Jasmila Zbanic
    Intèrprets: Jasna Djuricic, Izudin Bajrovic, Boris Ler, Dino Bajrovic, Boris Isakovic, Johan Heldenbergh, Raymond Thiry, Emir Hadzihafizbegovic, Joes Brauers, Reinout Bussemaker, Teun Luijkx, Ermin Sijamija, Alban Ukaj, Rijad Gvozden, Juda Goslinga, Ermin Bravo, Sanne den Hartogh, Micha Hulshof, Sol Vinken, Emina Muftic, Job Raaijmakers, Drazen Pavlovic
    Gènere: drama bèlic
    Durada: 104 minuts
    Idioma: bosnià, croat, anglès, serbi…

    Sinopsi


    Bòsnia, juliol de 1995. Aida treballa com a traductora per a l’ONU a la petita ciutat de Srebrenica. Quan l’exèrcit serbi ocupa el poble, la seva família està entre les milers de persones que busquen refugi en els camps de l’ONU. Com participa en les negociacions, Aida té accés a informació important.

  • Un exercici de memòria històrica tan necessari com impactant

    El juliol de 1995, en plena guerra dels Balcans, va tenir lloc un dels episodis més terribles de la recent història d’Europa. L’exèrcit del general Ratko Mladic, dirigit civilment per Radovan Karadzic i amb el suport del líder serbi Slobodan Milosevic, va entrar a la localitat bosniana de Srebrenica i hi va perpetrar la matança de civils més massiva de la història contemporània del vell continent. Un autèntic genocidi, una neteja ètnica que tenia com a objectiu assimilar l’anomenada «república sèrbia de Bòsnia», una zona fronterera entre Bòsnia i Sèrbia que havia estat reclamada per Milosevic per formar part del seu projecte de «la gran Sèrbia» per la forta presència de població d’origen serbi que tenia, i de la qual Srebrenica era la principal ciutat.

    Aquell terrible episodi, que forma part de la memòria històrica recent d’Europa, continua sent una ferida encara no cicatritzada en la ment i el cor de la població bosniana. No ha estat fins ara, vint-i-cinc anys després d’aquells fets ignominiosos, que algú els ha volgut tractar de forma oberta i descarnada com a material per a un projecte cinematogràfic. I de fet, no sobta gens que qui hagi afrontat el repte sigui Jasmila Zbanic, la directora nascuda a Sarajevo, que s’ha convertit en una de les veus més poderoses i interessants del cinema creat als països balcànics.

    Zbanic era conscient que aquest era un repte que no es podia encarar amb mitges tintes. La matança de Srebrenica no podia ser un episodi que aparegués de forma col·lateral en una pel·lícula. Per fer justícia als més de 8.300 civils executats indiscriminadament en aquells tràgics fets, calia una mirada compromesa i valenta, un exercici de reconstrucció però també que dimensionés no només el dramatisme del fet en si mateix, sinó com s’ha projectat posteriorment en aquest quart de segle en la memòria de la població bosniana.

    Autora molt coneguda en el panorama europeu des del seu brillant debut a Grbavica (2006), Zbanic ha esperat a tenir una trajectòria més consolidada –aquesta és ja la seva cinquena pel·lícula com a directora– per encarar el seu film més difícil i ambiciós. La magnífica pel·lícula que és Quo vadis, Aida? (2020) es construeix des de la base, des de la mateixa arquitectura del guió, que també signa Jasmila Zbanic. De forma molt intel·ligent, crea un personatge central que d’entrada serà un testimoni privilegiat dels fets però que acabarà tenint-hi finalment una terrible i directa implicació emocional. En aquesta capacitat d’equilibrar una reconstrucció històrica dels esdeveniments però a la vegada posant el focus en el drama individual, resideix un dels grans encerts de la pel·lícula. A través dels ulls d’Aida Selmanagic (sensacional interpretació de Jasna Djuricic), que treballa com a traductora dels cascos blaus desplegats a Srebrenica, vivim en primera persona no només els fets històrics, sinó el dilemes ètics i personals a mesura que la situació es va tornant cada vegada més insostenible.

    La valentia de Zbanic arriba fins al punt de convertir explícitament el general Ratko Mladic en un dels protagonistes del film. La seva figura hauria pogut quedar perfectament en off, i l’opció de fer-lo aparèixer i donar-li veu, evitant en tot moment la caricaturització, demostra la voluntat de no fer un film circumstancial sinó de tractar obertament, definitivament aquest tràgic episodi. Quo vadis, Aida? és, a més, un exercici perfecte de com administrar gradualment la tensió dramàtica en una pel·lícula. Els ulls es queden clavats a la pantalla i Zbanic ens interpel·la directament com a espectadors. En certa forma, els militars holandesos, que com a cascos blaus van ser incapaços d’aturar el genocidi tot i que s’estava produint davant dels seus ulls, representen la passivitat de la comunitat internacional, i molt especialment dels nostres països europeus, que van veure impotents com es repetien situacions de neteja ètnica com les que Europa havia viscut durant la Segona Guerra Mundial i que el vell continent havia jurat i perjurat que mai més es tornarien a produir.

    Quo vadis, Aida? és una pel·lícula de ritme perfecte i efectes devastadors. Les seves imatges, la seva tensió dramàtica, el seu crit desesperat, no s’obliden fàcilment. I l’epíleg del film és senzillament demolidor. És impossible sintetitzar millor en quatre escenes, com fa Jasmila Zbanic en el segment final de la pel·lícula, com el terror es fon en la quotidianitat i com els fets terribles que poden succeir en unes hores es projecten en el temps i esdevenen una ferida que difícilment pot cicatritzar. Tot i que Mladic, Karadzic i Milosevic van acabar capturats, jutjats i condemnats pels fets de Srebrenica davant del Tribunal Internacional de la Haia per crims contra la humanitat, el més terrorífic és que la gran majoria dels executors de la matança van sortir-ne impunes i van acabar convivint camuflats en la mateixa societat amb els familiars de les víctimes.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho