Rams

Comparteix-ho

rams cartell

 

  • Informació


    Islàndia, 2015
    Director: Grímur Hákonarson.
    Intèrprets: Sigurður Sigurjónsson, Theodór Júlíusson, Charlotte Bøving, Jon Benonysson,Gunnar Jónsson, Þorleifur Einarsson, Sveinn Ólafur Gunnarsson, Ingrid Jónsdóttir,Jörundur Ragnarsson, Viktor Már Bjarnason.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 93 min.
    Idioma: Islandès.

    Sinopsi


    En una vall allunyada d’Islàndia, dos germans que no es parlen des de fa més de quaranta anys hauran d’unir forces per salvar el seu bé més preuat: els seus anyells.

  • El miracle islandès

    En el període d’un mes, una de les cinematografies més petites del món ha estat capaç de guanyar consecutivament dos dels principals festivals que se celebren a l’Estat espanyol. Si el mes de setembre “Sparrows” es va endur el màxim guardó del Festival de Sant Sebastià, fa unes setmanes, “Rams (El valle de los carneros)” va obtenir l’Espiga d’Or del Festival de Valladolid. Si tenim en compte que la producció cinematogràfica anual d’Islàndia és de només 10 pel·lícules, l’índex d’efectivitat i el ressó internacional d’aquests dos films és extraordinari. Tot això en un país en el que, contràriament al que pugui semblar, hi ha una esplèndida cultura cinematogràfica, i que és de llarg el territori europeu amb una major assistència al cinema (més de 4,5 vegades l’any per persona, pràcticament el doble de la mitjana europea).

    Si bé el director islandès més conegut és Baltasar Kormakur –que fins i tot ha rodat alguna pel·lícula a Hollywood-, una nova generació de joves directors islandesos s’obre camí amb èxit als festivals internacionals. A aquesta nova onada pertanyen tant Runar Runarsson –el director de “Sparrows”, que ja havia estat nominat a l’Oscar per un dels seus curts- com Grimur Hakonarson –director de “Rams”- curiosament nascuts tots dos el 1977, amb poques setmanes de diferència.

    “Rams”, que serà la candidata islandesa als Oscar d’enguany, és la tercera pel·lícula de Hakonarson, pero sens dubte és el film que l’ha donat a conèixer definitivament en el panorama cinematogràfic internacional. Aquest drama trufat d’abundants tocs d’humor negre és una pel·lícula amb alguns aspectes fins i tot autobiogràfics. Hakonarson coneix molt bé l’ambient rural en el que es desenvolupa la història –els seus pares es van criar en aquest context- i la consistència del que explica es nota en un guió perfectament trabat, molt atent als detalls i que destil·la autenticitat pels quatre costats. El director reconeix haver-se inspirat en situacions reals viscudes de molt aprop per construir aquesta història de dos germans que es dediquen a cuidar ovelles, viuen en dues granges una al costat de l’altra, però que no es parlen des de fa 40 anys. Segons Hakonarson, a Islàndia són molt habituals els conflictes veïnals o familiars com el que descriu la pel·lícula, donant-se la paradoxa que en zones d’extrema solitud –pel clima, els llargs hiverns i les dures condicions meteorològiques- gent que viu molt a prop d’altres persones pràcticament no hi estableix relació.

    Una de les grans virtuts de “Rams” és la capacitat per explicar-nos una història d’aparent senzillesa però amb un fons farcit d’humanitat i veritat. En aquest sentit, és un film molt mesurat, que estableix amb molta precisió els tempos que fan avançar la trama sempre a la velocitat adequada. Hakonarson explica amb notable convicció la relació especial que els islandesos del món rural estableixen amb les seves ovelles, que mantenen llinatges que provenen del s.XIX, quan els anglesos les van exportar a l’illa. L’arquitectura del film es basa en aquest coneixement dels ancestres i en l’autenticitat que desprenen unes imatges i unes situacions impossibles de recrear sense aquesta percepció directa d’un món, unes tradicions i una manera de viure. I més enllà d’això, acompanyat per magnífics actors, Hakonarson demostra també conèixer molt bé les relacions humanes, i com a vegades, una causa comú és capaç de trencar les barreres més inexpugnables. “Rams” és un film que, en la seva modèstia, acaba essent molt més estimulant i memorable, que pel·lícules que amb grans pretensions i pressupostos desmesurats cauen en un oblit immediat.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho