Sabates grosses

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Catalunya, 2017
    Director: Ventura Pons
    Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz , Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov , Francesca Mc Gill , Inge Ladd
    Gènere: comèdia
    Durada: 105 min
    Idioma: català

    Sinopsi


    La part baixa de la Dreta de l’Eixample de Barcelona és un barri molt tranquil i senyorial.La Casa de les Columnes de Casp amb Bailén, amaga molts secrets, pàgines viscudes. A més la multiculturalitat de la nostra capital dona per molt. I ens agrada més riure que plorar!

  • Moguda a la catalana

    Ventura Pons (Barcelona, 1945) és el cineasta català de la indústria cinematogràfica catalana, espanyola i fins i tot m’atreviria a dir europea que més pel·lícules ha dirigit, produït i escrit, sia guions originals o adaptacions. I sens dubte és el que ha fet un cinema més variat, vull dir que ha tocat tot tipus de gèneres.

    Com a cineasta (en el món del teatre ja tenia un nom com a director) es va donar a conèixer amb un documental extraordinari, Ocaña, retrat intermitent (1978), sobre un personatge curiós, estripador i provocador de la transició espanyola, el pintor José Pérez Ocaña. Aquest primer film amb els anys ha esdevingut de culte dins del panorama cinematogràfic no només del nostre país, sinó d’arreu del món, i d’altra banda, no és l’únic documental de la vasta filmografia de Ventura Pons, que en aquest gènere ha realitzat altres incursions interessants com ara El Gran Gato (2002), al voltant de la figura del malaguanyat Gato Pérez, i Ignasi M. (2013).

    Ventura Pons també ha sabut adaptar obres literàries: La rossa del bar (1986), de Raúl Nuñez; El perquè de tot plegat (1994), l’exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó; Amor idiota (2004), basada en un llibre de Lluís-Anton Baulenas, de qui n’ha adaptat d’altres; Animals ferits (2005), a partir de diferents contes de Jordi Puntí, i La vida abismal (2006), adaptació de la novel·la La vida en l’abisme (2004) de Ferran Torrent. També obres de teatre: l’excel·lent Actrius (1996), a partir d’una peça de Josep Maria Benet i Jornet i Amic/Amat (1998), a partir d’una altra obra del mateix dramaturg; Carícies (1997) i Forasters (2008), de Sergi Belbel, i Barcelona, un mapa (2007), adaptació d’un text de Lluïsa Cunillé.

    Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula, El vicari d’Olot (1981) va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país. Altres comèdies: Puta misèria (1989), Què t’hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Any de Gràcia (2011), per esmentar-ne unes quantes.

    Ventura Pons ha tingut la sort que els millors actors del teatre català i del cinema, tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres. Mario Gas, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Vicky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín González, José Coronado, María Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millán, Cayetana Guillén Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet… I me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

    Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim al Cinema Truffaut. El gènere en què es troba millor per poder explicar amb tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu al seu entorn. Una vegada més, Ventura es passeja pels carrers, les places i els bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els seus ulls una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

    Amb Sabates grosses Ventura Pons s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país, d’una manera directa i sense embuts. En escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seus voltants. A través de dues porteres, ens assabentarem de l’actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem el típic fatxa nostàlgic de torn que per diners es ven la seva ideologia i religió, i un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (tots dos personatges són una clara referència als de Martínez el Facha, la historieta de Kim que publicava El Jueves). Tampoc no hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Ni els pisos turístics. Ni la jove esquerrana i pràctica.

    També hi trobarem, en aquesta simpàtica «gamberrada» de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum. Aquesta nova aventura de Ventura Pons no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica. Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església, ballant i cantant amb la cantant cubana Lucrecia.

    Ah! La pel·lícula és parlada en diferents idiomes; principalment en català, però també en anglès, alemany i rus.

     

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho