Sieranevada

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Romania, 2016
    Director: Cristi Puiu
    Intèrprets: Mimi Branescu, Bogdan Dumitrache, Catalina Moga, Dana Dogaru
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 170 min
    Idioma: romanès

    Sinopsi


    Pocs dies després de l’atemptat contra Charlie Hebdo i quaranta dies després de la mort del seu pare, Lary – 40 anys, metge – passarà el dissabte amb la seva família, reunida en memòria del difunt. L’esdeveniment, però, no es desenvolupa com estava previst. Obligat a afrontar les seves pors i el seu passat i forçat a reconsiderar el lloc que ocupa dins de la família, Lary haurà de dir la seva veritat.

  • L’herència romanesa de l’absurd

    El 2005 pot ser considerat l’any de consagració de l’anomenat nou cinema romanès. En la secció «Un certain regard» del Festival de Canes, es va estrenar una pel·lícula que desafiava la lògica dominant, Moartea domnului Lăzărescu (La mort del senyor Lazarescu, 2005) dirigida per Cristi Puiu. En aquest film, el director partia d’una situació absurda: un vell malalt pateix un atac i l’ambulància no arriba, i quan finalment arriba, el malalt sofreix un veritable calvari per ingressar en un hospital. Aquell any la crisi econòmica encara no havia esclatat, però al país d’Eugen Ionescu feia molt de temps que sabien què vol dir la poètica de l’absurd i entenien perfectament els efectes subversius que aquesta pot arribar a tenir. Moartea domnului Lăzărescu va passar a ser una obra mítica –abans hi havia hagut Occident (2002) de Cristian Mungiu, també presentada al Festival de Canes– i va demostrar que hi podia haver un nou cinema romanès que funcionava d’una manera molt allunyada de la que fins aquell moment es coneixia –als anys vuitanta i noranta, el cinema romanès només havia tingut un nom, Lucien Pintilie.

    Sieranevada (2016) és un títol enigmàtic. No té res a veure amb les muntanyes de Granada, sinó amb una certa idea de l’aventura. La pel·lícula investiga de nou la poètica de l’absurd a partir de la crònica d’un microcosmos molt reduït: un metge visita la seva mare per poder assistir a la commemoració de la mort del seu pare; tota la família es reuneix en un petit apartament per dur a terme un ritual d’exhumació que no es podrà dur a terme. Aquesta pretesa cerimònia familiar es trobarà subjecte a tot tipus d’alteracions: el capellà no arribarà a l’hora i durant l’espera començaran a sortir un munt de fantasmes del present i del passat. Per a Cristi Puiu, el veritablement important no és mostrar un microcosmos concret, sinó utilitzar un món per reflexionar sobre el seu país, Romania, i mostrar quina és la sensibilitat dels romanesos respecte a l’herència comunista i al seu present dins de la Unió Europea. La dinàmica de l’absurd s’instal·larà dins de la casa per mostrar-nos com, si bé la família ha de menjar, mai no arriba a fer-ho, el sopar mai no comença. En alguns moments sembla com si tots plegats estiguessin esperant Godot, i en uns altres com si no poguessin sortir de l’opressió i es transformessin en protagonistes d’una nova versió d’El ángel exterminador (1962) de Luis Buñuel. Enmig dels rituals, i mentre l’ambient s’escalfa, sorgeix el temps de l’espera. Primer esperen l’arribada dels capellans ortodoxos i després, la del fill pròdig que la família maleeix. I sorgeixen les psicosis, les crisis, les paranoies i els problemes interns d’una família que mostra la impossibilitat de trobar l’equilibri. En l’interior d’aquesta família, com en la societat romanesa, hi ha una malaltia congènita molt difícil de curar. Mentre els convidats parlen dels atemptats de Charlie Hebdo –l’acció se situa quatre dies després d’un dels atemptats que ha sofert aquest setmanari parisenc–, sorgeixen diverses teories de la conspiració al voltant de l’11-S. Fins i tot en un moment la ràdio parla de Mariano Rajoy, com si la seva presència no fos sinó una ressonància llunyana i fantasmagòrica. La interessant faula que proposa Cristi Puiu es presenta també com un notable repte de posada en escena. Gairebé un noranta per cent del metratge té lloc en un pis, mentre la família es prepara per celebrar una cerimònia que no acabarà de concretar-se. La càmera segueix els personatges en llargs plans seqüencia, rodats amb un virtuosisme veritablement molt desconcertant.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho