Silent night

Comparteix-ho

  • Informació


    Regne Unit, 2021
    Direcció: Camille Griffin
    Intèrprets: Keira Knightley, Matthew Goode, Roman Griffin Davis, Annabelle Wallis, Kirby Howell-Baptiste, Lucy Punch, Lily-Rose Depp, Rufus Jones, Holly Aird, Sope Dirisu, Davida McKenzie, Dora Davis, Gilby Griffin Davis, Hardy Griffin Davis
    Gènere: comèdia negra
    Durada: 90 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Mentre el món s’enfronta a l’apocalipsi, un grup de vells amics es reuneix per celebrar el Nadal en una idíl·lica casa de camp al Regne Unit. Incomodats per la idea de la inevitable destrucció de la humanitat, decideixen afrontar la situació amb tranquil·litat, obrint una altra ampolla de Prosecco i continuant amb la celebració… Però, per més que vulguin fingir normalitat, tard o d’hora, hauran de fer front a la idea que és la seva darrera nit.

  • Un Nadal apocalíptic

    La darrera edició del Festival de Cinema de Sitges ens va permetre conèixer en persona la guionista i directora de Silent Night, Camille Griffin, que va aconseguir el premi al millor guió i el premi del públic, reconeixent així la força de la seva òpera prima.
    El seu cas és especialment meritori atès que la pel·lícula es va acabar de filmar al Regne Unit just abans del primer confinament per la COVID-19. El setembre de 2020, amb l’enregistrament dels últims plans, es va completar la producció, que va anar a càrrec de Matthew Vaughn (Kingsman: El cercle d’or, Rocketman).
    Entre rialles i oferint el mateix sentit de l’humor que té la pel·lícula, assegurava que va escollir els seus tres fills com a actors perquè “era molt barat i còmode”. Roman Griffin Davis, que va saltar a la fama pel seu paper a Jojo Rabbit, realitza així la seva segona interpretació memorable i debuten en un paper amb text els germans bessons Gilby i Hardy, que van actuar com a clons a la mateixa Jojo.
    De què tracta la pel·lícula? De contrastos, sobretot. Silent Night arrenca mostrant com es reuneix un grup d’amics per celebrar Nadal a una idíl·lica casa de camp al Regne Unit. No obstant això, a mesura que avança la trama descobrim que alguna cosa grinyola, ja que no és una festa qualsevol.
    D’una banda, hi ha personatges que fa temps que no es veuen i guarden alguns secrets i, de l’altra, està a punt de succeir un Apocalipsi pel qual ja s’han anat preparant, de manera que s’enfronten a la seva última nit.
    No és fàcil acceptar que s’acosta la fi, però cadascú ho afronta com pot: tractant de mantenir la calma, emborratxant-se, dient-se unes quantes veritats que ja no fan mal o fingint que no passa res. Sigui com sigui, la realitat se’ls tira a sobre i, sota les espelmes, el xampany i les últimes voluntats, aflora la por incontrolable a la mort.
    Si hi ha alguna cosa que caracteritza Silent Night són els contrastos. L’element fantàstic escombra qualsevol indici de normalitat i esperona la relació entre els personatges que passen a establir inesperades dinàmiques entre ells.
    L’instint de supervivència en uns casos, la desesperança en altres, abandonar-se un mateix o la precipitació per fer realitat els somnis reprimits forcen diàlegs brillants i situacions compromeses i molt humanes en què els personatges s’interroguen sobre el que qualsevol es preguntaria: què hem fet per merèixer això? De debò és inevitable? I després què?
    Les interpretacions són magnífiques, sense fissures. Keira Knightley i Matthew Goode són els perfectes amfitrions de tot aquest descontrol, Trudy Styler dóna vida a un personatge secundari l’aparició del qual és demolidora i els petits Griffin mostren el seu talent per a la comèdia. La reina de la festa, però, és la desfermada Annabelle Wallis en un paper histriònic però divertidíssim.
    Riure a riallades, això sí, no és incompatible amb el fet que Silent Night tingui missatge i aconsegueixi emocionar el públic. La pel·lícula té la virtut de desencadenar a l’espectador una muntanya russa d’emocions i que es plantegi de pas un parell de qüestions molt rellevants que fan que la cinta entronqui amb pel·lícules com No mires arriba.
    Comparteix amb aquesta una crítica (menys àcida i elaborada, però que vet aquí) a les desigualtats, a les institucions i a la nostra millorable democràcia així com una trama sota la qual batega un avís que ens estem carregant el planeta i no estem sabent administrar els preciosos recursos que ens brinda. En aquest sentit, és demolidora com ella sola, però també sincera i esglaiadora.

     

Comparteix-ho