Sis dies corrents

Comparteix-ho

  • Catalunya, 2021
    Direcció: Neus Ballús
    Intèrprets: Valero Escolar, Mohamed Mellali, Pep Sarrà, Pau Ferran
    Gènere: comèdia
    Durada: 85 minuts
    Idioma: català i castellà

    Sinopsi


    Relata una setmana a la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d’una petita empresa de fontaneria i electricitat dels afores de Barcelona. Formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan els protagonistes s’enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s’estableix entre els protagonistes i els clients que han sol·licitat els seus serveis.

  • Una simpatia humanista rara en aquests temps

    Un dels èxits (malauradament, dels pocs) del cinema català de l’última dècada va aconseguir-lo Neus Ballús amb “La plaga” (2013). Aquesta pel·lícula, una de les exploracions entre el documental i la ficció que fan present que el cinema sempre es mou diversament entre un i l’altra, retrata una sèrie de personatges (encarnats per actors no-professionals que s’interpreten a ells mateixos i a la vegada esdevenen personatges: un pagès que intenta fer agricultura ecològica; un jove moldau que treballa pel pagès mentre s’entrena per dedicar-se professionalment a la lluita lliure; una prostituta madura sense clients; una dona gran que es resisteix a deixar casa seva i la seva cuidadora, una filipina recent arribada a Catalunya) al territori de Gallecs (pertanyent al municipi de Mollet de Vallès, on va néixer la cineasta l’any 1980) aportant un microcosmos on reconèixer l’esforç de la gent corrent i anònima per sobreviure, les dificultats de la vellesa, el procés d’adaptació i l’estranyesa dels que arriben a un lloc per treballar-hi i les relacions que s’estableixen entre els nadius i els migrants: això últim amb la voluntat expressa d’incidir més en l’afecte que en el conflicte.

    Després de “La plaga”, Ballús va començar a gestar un altre projecte trepitjant el mateix territori entre el documental i la ficció amb la idea de mostrar la quotidianitat d’uns llauners, que, a través de la seva feina, entren en una diversitat de cases (i així a mons socials, econòmics i culturals diversos) arreglant-hi lavabos, canonades o instal·lacions elèctriques. El cinema sovint es lliga a la vida de qui el fa: si més no, com un punt de partida. Si amb “La plaga” va abordar una geografia pròxima per anar més enllà d’allò conegut, el món dels llauners no era aliè a Ballús perquè el company de la seva mare (a qui la cineasta es refereix com el seu segon pare) n’ha format part. Tanmateix, mentre tenia al cap el film amb els llauners, Neus Ballús va emprendre un altre projecte: “El viatge de Marta”, estrenada fa dos anys. Endinsant-se plenament en la ficció, va aventurar-se en territori africà, concretament al Senegal, amb la consciència de la dificultat d’acostar-se a una realitat aliena filtrada, a més, per tòpics, supòsits i prejudicis per part d’occidentals que, de fet, més que voler conèixer-la, cerquen un lloc exòtic on seguir amb les habituals formes de consum. Potser és amb aquesta consciència que Ballús s’ocupa més aviat de retratar la mateixa mirada occidental, a vegades a través d’un càmera senegalès que filma unes imatges de postal que satisfan l’imaginari dels turistes, i, en tot cas, s’acosta pudorosament a la realitat mitjançant una adolescent que, rebotada contra un pare implicat en el negoci turístic, explora espais a banda del recorregut traçat trobant-hi persones (sobretot una dona de la neteja amb una edat semblant a la seva) que li aporten experiències i coneixements que, obrint-la a l’alteritat, la posen en una crisi transformadora en un procés de maduresa.

    Després de l’aventura africana, Neus Ballús va retornar a la perifèria barcelonina per embarcar-se plenament en el món dels llauners i rodar “Sis dies corrents”, que, al capdavall, també podria presentar-se com una ficció amb la qual novament poua d’elements reals: tres llauners s’interpreten a ells mateixos en situacions fictícies que, recreant a vegades anècdotes i imaginant situacions possibles, volen reflectir la seva quotidianitat laboral tant pel que fa a la realització del treball com a les relacions entre ells i amb els clients. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula (impulsada pel Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, que també està al darrere de “La plaga”) són, doncs, tres llauners que coincideixen sis dies en una mateixa empresa, anomenada “Instal·lacions Losilla”: Valero Escolar, que és i a la vegada interpreta un home de mitjana d’edat amb problemes de pes (no hi ha manera de cordar-se l’americana per anar a un casament) i una tendència tant a fer bromes com a remugar; Mohamed Mellali, un jove marroquí ben plantat (amb una fotogènia extraordinària i un saber estar davant de la càmera) que, d’acord amb la construcció del guió, passa una setmana de prova a l’empresa; i Pep Sarrà, a punt de jubilar-se, de manera que Mohamed (Moha), que aprèn català mentre viu amb uns cosins molt riallers que se’n foten d’això, fa els dies de prova per substituir-lo a l’empresa, propietat de la dona (per herència paterna) de Valero. Aquest expressa els seus dubtes (diu que no s’hi sent a gust, que no hi té “feeling”, que no li sembla prou capaç de fer la feina, però s’hi entreveuen certs prejudicis racistes) sobre la conveniència de contractar Moha, que té el suport de la propietària i d’en Pep, que, per la seva banda, es queixa del fet que els paletes fan cada cop més malament la seva feina. Ballús, doncs, torna a abordar la relació entre diferents, els prejudicis davant de l’alteritat, però ho torna a fer amb un optimisme humanista que fa que s’hi faci tot el possible perquè hi aparegui l’acostament, la comprensió i l’afecte. A més, opta per un to de comèdia que, sense acidesa, afavoreix la simpatia entre els personatges i la dels espectadors respecte ells.

    Amb aquest registre de comèdia, també aborda les situacions amb els clients dels llauners. Pot intuir-se una picada d’ullet a “La finestra indiscreta”, la cèlebre pel·lícula de Hitchcock, en els plans que mostren els balcons dels patis interiors, però, a més, a través dels llauner, entrem a diverses cases i coneixem una diversitat de persones que, posant-se al servei de l’imaginari de Neus Ballús i les co-guionistes Montse Ganges i Ana Sanz Magallón que signen amb el pseudònim Margarita Melgar, es muten en personatges: Pere Codorniu, un home de 100 anys que mostra a Moha la fórmula amb la qual es manté en plena forma; la fotògrafa Judith Vizcarra, que convertirà el jove marroquí en model seu; unes bessones entremaliades, Aina i Gemma Rua, que tanquen els llauners al balcó de casa seva; un psicoanalista, Alfredo Aloisio, que intentarà fer de mediador entre Valero i Moha, dels quals s’ha de dir que van ser premiats ex-aquo com a millors actors a l’últim festival de Locarno; i, a banda dels clients, Núria Revuelta, que fa de cambrera al bar que freqüenten Valero i Pep. El món laboral i el privat dels protagonistes van alternant-se i, amb la participació de les persones-personatges esmentats, es crea un teixit de relacions humanes amb una simpatia humanista infreqüent en aquests temps. Només afegir-hi que resulta interessant que un món laboral tan masculí com el dels llauners sigui retratat per dones: a part de la directora i les guionistes, la productora Miriam Porté i bona part de l’equip tècnic: la directora de fotografia Anna Molins, la muntadora Ariadna Ribas, la directora artística Marta Collell, les tècniques de so Amanda Villavieja, Elena Coderch i Aroa Munuera, entre altres.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho