Sólo es el principio

Comparteix-ho

soloeselprincipio cartell

  • Informació


    Ce n’est qu’un debut
    França, 2010.
    Direcció: Jean-Pierre Pozzi, Pierre Barougier.
    Intèrprets: N/D.
    Durada: 110 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Ells es diuen Azouaou, Abderhamène, Louise, Shana, Kyria o Yanis, tenen entre 3 i 4 anys quan comencen a discutir lliurement i junts sobre l’amor, la llibertat, l’autoritat, la diferència i la intel·ligència, entre altres coses..

     

  • Filòsofs als tres anys

    En uns moments en que el cinisme social s’accelera i en que hi ha molta gent que s’oblida del paper fonamental que per una societat tenen els educadors. En un temps que correm el risc de que alguns deixin d’entendre que l’educació com a forma d’iniciació als grans debats per la vida, posa la primera pedra de la democràcia. L’aparició a les pantalles, coincidint amb el començament del curs de Solo es el principio de Jean Pierre Pozzi i Pierre Barouzier, adquireix de forma inesperada una clara dimensió política. Ho adquireix perquè en un moment de fortes retallades en educació ens recorda que una societat democràtica comença a agafar forma en els primers anys de la vida. Els nens de 4 o 5 anys poden començar a plantejar-me algunes de les qüestions essencials de la vida adulta com la mort, l’amor, la intel·ligència, la llibertat, la autoritat. Els problemes complexos que ens acomanyaran tota la nostra existència poden començar a sorgir en aquells anys. La qüestió no radica en que la pel·lícula parli de la desaparició de la infantesa, en que mostri uns nens espavilats d’una escola desenvolupada, sinó en que a partir de una experiència concreta s’ens demostra de forma clarivident que la formació en el pensament és un factor essencial en el desenvolupament del ésser humà. Solo es el principio és el recull documentat d’una experiència d’innovació pedagògica que va endur-se a terme al llarg de dos anys dins l’escola “maternelle” Jacques Prévert de Le Mée-sur- Seine –a les banlieu parisina-. Pascaline, la mestra, decideix organitzar dos cops per setmana un taller de filosofia. Els nns de 3 a 5 anys s’asseuen al voltant d’un cercle i discuteixen un tema com el de la intel·ligència. Un d’ells explica que ser intel·ligent vol dir no posar mai la Nutella a la nevera sinó a l’armari. Unes setmanes després parlen de la mort i diuen que equival a quedar-se sol, a no poder estar mai més ni amb els amics, ni amb els pares. De forma progressiva s’imposen un seguit de respostes curioses, fruit de la intuïció, del sentit comú o simplement de l’habilitat infantil. La professora es dedica a guiar l’experiència i a deixar que els alumnes, que en certa manera esdevenen símbol del microcosmos que afecta la societat francesa, exposin els seus raonaments. Alguns ho fan fe forma més viva i volen prendre un cert protagonisme, altres no poden reprimir la seva timidesa. Pascaline la professora no moralitza, escolta i organitza. Construïda, a priori, a l’ombra de Ser y tener de Nicholas Philibert, la pel·lícula no es dedica a ser el retrat observacional d’una activitat quotidiana, sinó que vol captar els debats i els resultats de l’experiència. Allò que s’imposa no és el gest, ni la vida quotidiana dins de l’escola, sinó l’existència d’un pensament que circula entre els més petits. Els dos directors de la pel.lícula varen seguir durant dos anys les sessions de filosofia que s’organitzaven cada quinze dies a l’escola i varen observar l’experiència. El documental es centra en l’observació, acompanyat d’alguna entrevista que deixa entreveure la situació social en que viuen els nens. Pascaline, la professora, recorda que va decidir introduir l’experiència de classes de filosofia a nens de tres a cinc anys després d’escoltar el filòsof Michel Onfray afirmar que “tots els nens són grans filòsofs”. La pel·lícula no és més que la demostració d’aquesta sentència.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho