Son of Saul

Comparteix-ho

son of saul cartell

 

  • Informació


    Hongria, 2015
    Director: László Nemes.
    Intèrprets: Géza Röhrig, Levente Molnár, Urs Rechn, Sándor Zsótér, Todd Charmont, Björn Freiberg, Uwe Lauer, Attila Fritz, Kamil Dobrowolski, Christian Harting.
    Gènere: Drama.
    Durada: 107 min.
    Idioma: Hongarès, Jiddisch i Alemany.

    Sinopsi


    L’any 1944, durant l’horror del camp de concentració d’Auschwitz, un presoner encarregat de cremar els cadàvers de la seva pròpia gent troba certa supervivència moral intentant salvar dels forns crematoris a un nen que pren com el seu fill.


  • Enterrar un cadàver en l’infern d’Auschwitz

    Totes les reflexions i discussions sobre com representar o sobre l’horror dels camps d’extermini nazi semblen ressonar a “El fill de Saül”, una “ficció documentada” de l’hongarès László Nemes centrada en un membre del sonderkommando (format amb deportats que, escollits per la seva fortalesa física, treballaven en una indústria de la mort: despullaven i rapaven els presoners abans de fer-los entrar a les càmeres de gas; desprès extreien els cadàvers, els cremaven i netejaven el lloc) d’Auschwitz-Birkenau que s’entesta en enterrar un cadàver, afirmant que és el del seu fill, mentre busca un rabí perquè oficii el “kaddish”. L’acció és datada a l’octubre de 1944, quan hi va haver una temptativa de rebel·lió a Auschwitz. Saül Ausländer, jueu hongarès que troba el cadàver en una sala d’autòpsia, escull una revolta personal que subverteix la indústria de la mort en la qual participa forçadament: complir amb un acte sagrat, el respecte al cos mort, que és a l’origen de les comunitats humanes i de les religions. Nemes, que aporta el seu primer llargmetratge després de treballar com a ajudant de direcció de Bela Tarr, ha pensat a fons sobre la representació de l’Horror prohibint-se “entrar” a les càmeres de gas en el moment en què es posen en funcionament. Ho va dir clarament a Canes, on el film va guanyar el Grand Prix després de causar-hi certa commoció: “Les imatges que manquen són imatges de mort. Això no es pot tocar, reconstituir, manipular”. Evitant caure en un exercici d’estil, de manera que també mostra el personatge dins del camp visual, la càmera adopta el punt de vista de Saül i, col·locant-se darrere la seva espatlla, segueix els seus desplaçaments; a través de Saül, l’espectador arriba fins l’entrada de la càmera de gas i, després de l’acció mortífera que no es fa visible, hi entra mentre es treuen les cossos, es neteja i s’esborren les traces.  L’Horror mai no es mira frontalment.

    Nemes, doncs, representa l’Horror amb la consciència del que és irrepresentable i del fet que no tot pot mostrar-se. El cas és que sembla que no només ha sigut capaç de neutralitzar les possibles crítiques o reticències pel fet d’atrevir-se a abordar l’infern d’Auschwitz-Birkenau, sinó que el seu film d’alguna manera concilia aquells que s’havien enfrontat en la discussió sobre la representació de l’Holocaust. Tant Claude Lanzmann, el director del documental “Shoah” icontrari a la (re)construcció de cap imatge de l’Holocaust, com l’historiador de l’Art Georges Didi-Huberman, que hi ha polemitzat amb l’assaig “Images, malgrait tout”, han beneït “El fill de Saül”. Lanzmann, en una entrevista a la revista Télérama publicada durant el festival de Canes, afirma: “László Nemes ha inventat alguna cosa. Ha estat hàbil per no  assajar una representació de l’Holocaust. Sabia que ni podia ni ho havia de fer.  De fet, no és un film sobre l’Holocaust, sinó sobre la vida en els Sonderkommandos. Allò que sempre he volgut dir quan he dit que no hi ha representació possible de la Shoah és que no és concebible representar la mort a les càmeres de gas, cosa que no fa aquest film”. El segon, en un fragment d’una carta adreçada a Nemes publicada per Editions Le Minuit amb el títol “Sortir du noir”, apunta: “El seu film és una altra cosa que una ficció? No, està clar. Tanmateix, és una ficció tan modesta com audaç acordada al real històric tan particular que tracta. Ha assumit el risc de construir un cert realisme davant d’una realitat sovint qualificada d’inimaginable”. Didi-Huberman reconeix que, tot i haver travessat camins semblants, les imatges i els crits (el treball amb el só també és rellevant, de manera que, a banda de creuar-s’hi les diverses llengües dels presoners, els crits fan present alguna cosa que les imatges no mostren) van deixar-lo sense defensa, sense un saber protector.

    De la seva banda, László Nemes ret tribut tant a Lanzmann com Didi-Huberman. Pel que fa a Lanzmann, reconeix que els testimonis dels “sonderkommando” reunits al seu documental són una referència ineludible. En relació amb Didi-Huberman, sense esmentar-lo directament, també reconeix el valor de les quatre fotografies del crematori de Birkenau (capturades just abans el tancament i l’obertura d’una càmera de gas, mostren unes dones abans de ser assassinades, uns cadàvers estesos a terra i la seva crema) que van donar peu a “Imatges, malgrat tot”: “Aquestes quatre fotos m’han marcat molt. Són testimonis de l’extermini, proves, i plantegen qüestions essencials. Què és fer una imatge? Què pot representar-se? Quina mirada construir davant de la mort i enfront de la barbàrie?”. Però, a més, Nemes ho fa present en el cor mateix de la pel·lícula, en què Saül es creua amb els membres de la resistència polonesa (que van introduir càmeres entre els Sonderkommando) mentre aquests busquen la manera de fotografiar el procés d’extermini a Auschwitz-Birkenau.

    Saül, mentre persegueix el seu objectiu d’enterrar el “seu” mort, no només es creua amb els resistents, sinó també amb metges i anatomistes, altres grups de Sonderkommando i de jueus camí de la mort. L’espectador veu aquell infern a través dels ulls de Saül, que va fent les tasques assignades en la cadena de la mort. Per reproduir el seu funcionament dels Sonderkommando, Nemes ha tingut més referents que “Shoah”. Junt amb la seva co-guionista, Clara Royer, ha llegit una diversitat de testimonis i també a historiadors, com ara Gideon Greif, Philippe Mesnard i Zoltan Vági.  Però un document fonamental són els anomenats “rotlles d’Auschwitz”, textos escrits per membres dels Sonderkommando que van ser enterrats abans de la revolta d’octubre de 1944 i que van ser trobats anys més tard. Aquests textos van ser reproduïts en un llibre que, publicat a París pel Memorial de la Shoah amb el títol “Des voix sous la cendre”, Nemes va trobar en una llibreria de Bastia, a Còrsega, mentre hi rodava “L’homme de Londres”, de Bela Tarr. Aquestes “veus sota la cendra” són a l’origen d’”El fill de Saül”. S’hi descriuen les tasques quotidianes, l’organització del treball, les regles de funcionament del camp i de l’extermini, però també la posada en marxa d’una forma de resistència, de la qual també van participar part dels Sonderkommando, una figura inevitablement controvertida i fins culpabilitzada que, sobrevivint quasi tots només uns mesos abans de ser igualment executats, tenia més menjar i una relativa llibertat de moviments a canvi de treballar en la indústria de la mort.

    Nemes ha procurat fer un film que, fugint de tot esteticisme, no sigui bell, que no sigui seductor. Però l’ètica d’un film passa per una (re)solució estètica: Nemes ha rodat en pel·lícula 35 mm i seguint un procés foto-químic amb la idea de preservar una inestabilitat en les imatges i de filmar de manera orgànica un món en el qual transita neguitosament Saül, interpretat per Geza Röhrig, un poeta hongarès que viu a Nova York i en qui el cineasta, havent-lo conegut anys enrere, va pensar per què encarnés un personatge que no és mostrat com un heroi, sinó com un home que, deshumanitzant-se, es resisteix a deixar-ho de ser.  Nemes afirma que volia fer una pel·lícula disconforme amb aquelles històries dels camps que remarquen l’heroisme dels supervivents minimitzant aquells que hi van morir. D’aquí, “El fill de Saül” és com una antítesi de “La Llista de Schindler”, en la qual s’imposa finalment una mena de triomfalisme perquè, de manera literal, (es) compten més els salvats que els morts. Amb el seu gest, Saül potser vol redimir-se del seu instint de supervivència que el du a treballar en una indústria que produeix cadàvers. En tot cas, hi ha un moment en què s’adona que si té sentit continuar sobrevivint és per enterrar un mort. No importa que sigui o no sigui el seu fill. L’important és que en ell hi reconegui la humanitat i no una “peça”, nom amb el qual les SS es referien als cadàvers.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho