Stefan Zweig: Adiós a Europa

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Àustria, 2016
    Director: Maria Schrader
    Intèrprets: Josef Hader, Aenne Schwarz, Tómas Lemarquis, Barbara Sukowa, Nicolau Breyner,Charly Hübner, Lenn Kudrjawizki, Ivan Shvedoff, Harvey Friedman,Nahuel Pérez Biscayart, André Szymanski, Matthias Brandt
    Gènere: drama biogràfic
    Durada: 105 min
    Idioma: alemany, francès i anglès

    Sinopsi


    Biopic sobre l’intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els anys d’exili del famós escriptor i activista social. Zweig va ser un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Com jueu es va veure obligat a fugir del seu país a causa del règim nazi. En la seva fugida cap a endavant, es va refugiar a París primer i, més tard, a Londres, però Zweig va acabar fugint d’Europa amb la seva dona a Sud-amèrica, instal·lant-se finalment al Brasil, on s’acabarà suïcidant el 1942 a causa de la seva por a que el nazisme s’estengués per tot el món.

  • Enyorança d’una Europa que s’enfonsa

    Mentre una banda desafinada toca «El Danubi blau» a prop d’una plantació de canya al Brasil, els ulls d’un home austríac s’humitegen. Fa anys que aquest home, l’escriptor Stefan Zweig, vaga exiliat pel món: és un jueu amenaçat pel nazisme que, poc després d’arribar Hitler al poder, va començar sense saber-ho un llarg pelegrinatge que va dur-lo a Amèrica del Sud, a països europeus que poc després lluitarien contra Alemanya a la II Guerra Mundial, als EUA i, de nou, a estats sudamericans fins establir-se al Brasil. És un escriptor cèlebre, que, amb molta finesa psicològica i una seductora tècnica narrativa, ha escrit biografies (com ara de Maria Stuarda, Maria Antonieta, Erasme, Tolstoi, Balzac) i novel·les (sobretot curtes, entre les quals «Carta d’una desconeguda», «Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona», «La importància del cor», «Novel·la d’escacs») i que en aquell moment està gestant un llibre que va dur per títol «Brasil: una terra del futur». Ha sigut ben acollit, fins i tot homenatjat, allà on ha anat, però amb aquests ulls humits (encarnats en els de l’actor Josef Hader, que fa un treball admirable que passa tan vivament, com subtilment, per les emocions reflectides al seu rostre) la directora de «Stefan Zweig, adéu a Europa», Maria Schrader, vol suggerir la dolorosa experiència de l’exili, l’enyorança del lloc al qual no es pot tornar, el cansament d’un home. Aquesta escena correspon a un moment en què encara havia de passar un temps fins que, junt amb la seva segona esposa (Lotte Elizabeth Altman), Zweig se suïcidés el 22 de febrer de 1942 a Petròpolis, però s’hi anuncia el sentiment de qui,  tenint 60 anys, no va creure’s capaç de continuar una nova vida mentre temia l’expansió del nazisme. Ell va sentir que estava en una terra de l’avenir, però no va poder creure en el seu propi futur. Alguna cosa s’hi entreveu a «El món d’ahir», llibre de memòries que va escriure precisament als últims anys de la seva vida: Un testimoni de l’humanisme europeu que va heretar, però també de la consciència que, amb la I Guerra Mundial, va començar a enfondrar-se un món que aleshores, amb el nazisme expandint-se, semblava destruït i que, de fet, potser mai s’ha recuperat del tot.

    Amb un excel·lent sentit de l’el·lipsi, Maria Schrader, actriu alemanya que debuta com a directora havent escrit també el guió de la pel·lícula, estructura «Stefan Zweig, adéu a Europa» en cinc capítols/blocs i un epíleg relatiu al moment immediatament posterior al suïcidi, posat en escena d’una manera intencionadament pudorosa (els cadàvers només es mostren reflectits en un mirall en un instant fugaç) que contradiu la sensació que a vegades es pot tenir respecte que la forma adoptada és menys complexa que el contingut dramàtic. En tot cas, entre homenatges públics i converses privades, el film aborda el tema del compromís de l’artista amb la societat i el conflicte entre les necessitats personals i el deure moral amb els altres. Ho fa, certament, amb complexitat i sense maniqueismes. En una seqüència, relativa al congrés del PEN Club a Buenos Aires l’any 1936, el sempre pacifista Zweig es resisteix a condemnar Alemanya adduint que fer-ho és molt fàcil en el cas dels que viuen a fora i, per tant, exempts del perill; però també es fan sentir discursos que argumenten clarament que el compromís dels intel·lectuals és ineludible i encara més en uns temps especialment convulsos: En una altra seqüència, especialment esplèndida, que transcorre en un pis a Nova York, mentre la neu cau a l’exterior, Zweig es troba amb la seva primera esposa, Friderike Maria Burger, interpretada per la gran Barbara Sukowa: l’escriptor lamenta que pràcticament no té temps (i ha de gastar molts energies en el tracte amb els polítics) per ajudar els exiliats que li demanen ajut per poder-se refugiar en un país; se’l pot comprendre, però la seva interlocutora és justament implacable: no serà ella qui llençarà les cartes que, adreçades al seu ex-marit, li arriben demanant ajut. És així que, amb respecte pel personatge sense fer-ne una hagiografia, tot s’hi aborda d’una manera que convida a pensar-hi. I, de fet, a continuar-hi pensant en el context de l’Europa i la resta del món actuals.

    Hi ha una altra qüestió fonamental que convida a pensar-hi: el suïcidi de l’escriptor i de la seva segona esposa, Charlotte Elizabeth Altman, a Petropolis. El film acaba amb la lectura d’una carta del suïcida mentre que, com he dit, els cadàvers (que han sigut mostrats a través d’una fotografia de la qual es diu que va realitzar-se un cop els suïcides van ser «retocats» per donar-ne una imatge menys crua que la de primeres fotos que se’n van fer) resten al marge de l’enquadrament, que fa atenció el capteniment dels que van reunir-se a l’estança dels Zweig en saber de la seva mort. Havia llegit la carta adreçada a Claudio de Souza, president del Club d’Escriptors del Brasil, en què Zweig declara que diu adéu al món per la seva pròpia voluntat i amb la ment clara; agraeix la hospitalitat al Brasil afegint-hi que seria el lloc on emprendria una nova vida si no fos que li pesa que la seva pàtria espiritual, Europa, s’ha destruït ella mateixa i que, als 60 anys, no se sent amb més forces després de vagar durant temps sense llar; afirma que acaba amb la seva vida en el moment just com un home pel qual el treball cultural va ser la més pura de les alegries i també la seva llibertat personal; i saluda tots els seus amics amb l’esperança que, essent ell menys pacient, arribin a veure l’aurora després d’una llarga nit. Però en sentir al film la carta, traduïda de l’alemany al portuguès per un metge jueu, me’n vaig adonar vivament que Zweig ho hi fa cap referència a Lotte, que tenia el mateix nom que l’estimada del suïcida literari Werther. Com és que no en va dir res? A més, Lotte, almenys que se sàpiga, no va deixar cap nota relativa al seu suïcidi. Secretària del seu espòs, molt més jove que ell, va creure que, amb la seva existència anònima a l’ombra de l’escriptor, no havia d’expIicar a ningú perquè s’havia suïcidat?  Què poc en sabem de Lotte, de la qual el film fa present que tenia una malaltia pulmonar.

    El cinema Truffaut se sent orgullós de programar una pel·lícula extraordinària que dóna compte d’una època en què l’anglès no s’havia imposat com a idioma internacional, de manera que, per comunicar-se en actes públics i també en circumstàncies privades, els personatges necessiten constantment de traductors simultanis. El film fa present una diversitat de llengües i és així que la versió original encara es fa més necessària que mai.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho