Stella Cadente

Comparteix-ho

stellacadente cartell

  • Informació


    Estel fugaç
    Catalunya, 2014.
    Direcció: Lluis Miñarro.
    Intèrprets: Àlex Brendemühl, Lola Dueñas, Lorenzo Balducci, Bárbara Lennie, Francesc Garrido, Àlex Batllori, Gonzalo Cunill, Francesc Orella, Jimmy Gimferrer, Rosa Novell
    Durada: 104 min.
    Gènere: Drama històric.
    Idioma: Català i Castellà.

    Sinopsi


    Narra el fugaç regnat d’Amadeu de Savoia a Espanya, que el 1870 va intentar posar en ordre i modernitzar un país ingovernable. Un rei incomprès a l’exterior i ràpidament refugiat en el seu interior: fora del seu palau, el país s’esfondra, i dins d’ell, la seva cort s’abandona als jocs, l’amor, els plaers, la bellesa i la malenconia.

     

  • El mal d’Espanya

    ¿Per què un cineasta com Lluís Miñarro s’enfronta a una personalitat tant curiosa com la del monarca Amadeo de Savoia que va governar dos anys a Espanya? La pregunta és inevitable per tothom que es pensi que es troba amb un biopic tradicional. Qui conegui Lluís Miñarro tindrà la certesa de que Stella Cadente no és una pel·lícula convencional. En ella veiem als monarques de la cort espanyola que parlen en català, el drama històric té un caràcter marcadament pop amb elements de comèdia musical a la italiana i la història de l’aïllament del monarca es troba puntuada amb algunes escenes gays entre els seus servents. Stella Cadente trenca amb els mals vicis per imposarse com un esplèndid exercici de llibertat creativa, en que Miñarro es salta totes les normes establertes. El resultat és sorprenent tant a nivell estètic com a polític. Stella Cadente té una força estètica especial perquè és sobretot una pel·lícula sobre la melancolia i sobre l’espera. El Monarca de la casa de Savoia s’instal·la en un país on tothom conspira. Vol modernitzar les coses i es troba reclòs, sense poder fer res, mentre espera que alguna cosa canvïi. Al seu voltant hi ha una cort plena de voltors i un seguit de supervivents que viuen instaurats en una sensació de tedi permanent. Aquest sentiment d’espera es transforma en una amarga melancolia, alguna cosa malaltissa marca l’atmosfera i dimensiona els temps morts de la història. La melancolia dóna pas a un sentiment polític. Miñarro acaba parlant d’una Espanya que des de temps immemorial ha sigut incapaç d’obrir-se a l’exterior, que viu tancada a tot intent de modernització i que té un mal endèmic que la porta a assumir l’immobilisme com a forma de vida. Hi ha un sentiment de que amb Espanya no hi ha remei, alguna cosa que prové de l’esperit del 98, quan els intel.lectuals espanyols varen adonar-se de que no era possible canviar res. Aquest sentiment és recuperat per Miñarro amb ironia i amb voluntat de poder donar a la seva pel.lícula una dimensió política que posi en crisi passat però també del present. Aquesta Espanya que no vol moure’s i que viu ensimismada en la seva caspa i en la impossibilitat de modernitzar res, té molt a veure amb l’Espanya actual dominada per el PP que actua amb intransigència i que de mica en mica s’està carregant totes les alternatives de progrés. En el retrat d’Amadeo de Savoia perdut en mig d’unes institucions espanyoles que fan tuf de naftalina, hi ha una reflexió sobre el propi treball de Miñarro com a productor que ha apostat per una modernitat des d’unes institucions espanyoles que viuen en un món endogàmic i que no volen reconèixer al que pensa diferent. Miñarro llançant un dard verinós contra una determinada idea d’Espanya.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho