Sueño y silencio

Comparteix-ho

sueñoysilencio cartell

  • Informació


    Sueño y silencio
    Espanya, 2012.
    Direcció: Jaime Rosales.
    Intèrprets: Yolanda Galocha, Oriol Roselló, Jaume Terradas, Laura Latorre, Alba Ros Montet, Celia Correas.
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Oriol i Yolanda viuen a París amb les seves dues filles. Ell és arquitecte, ella és professora. Durant unes vacances al Delta de l’Ebre, un accident transforma les seves vides.

     

  • Un dol observat amb emocionada distància

    Me fascina la realidad humana. Lo absolutamente real. El retrato de lo cotidiano. La precisión de la expresión de las relaciones humanes. Me interesan los pequeños gestos, las miradas. Las emociones incontrolables. Me interesa observar detenidamente” (Fragment de les notes de Jaime Rosales recollides en el dossier de premsa de “Sueño y silencio”)

    A “Sueño y silencio”, quart llargmetratge de Jaime Rosales, hi ha un enterrament en un cementiri on, a més dels actors “naturals” protagonistes del film, s’hi van reunir part dels seus familiars. L’escena, que dura set minuts, està filmada a una certa distància del grup humà. Tampoc se’l mostra frontalment, sinó des de darrere, de manera que no es fan visibles els rostres. Hi ha un moment en què pot observar-se que una dona, com si seguís un impuls íntim, s’aparta del grup. Rosales explica que durant el rodatge d’aquesta escena, corresponent a una ficció amb una situació dramàtica originada en la mort per accident d’una nena, els participants van emocionar-se: Tothom plora els seus morts quan assisteix a un enterrament. L’emoció dels assistents a aquest enterrament fictici no és fa visible, però es pot sentir en veure l’escena. Es podria considerar que qui sent aquesta emoció (potser perquè la dilatació del temps seqüencial provoca el record dels espectadors, la presència dels seus morts) ha entrat dins d’una pel·lícula que proposa una pudorosa observació d’un dol. No és la primera vegada que Jaime Rosales explorar el dolor de la pèrdua d’una persona estimada i, concretament, d’un fill. Ho va fer amb “La soledad”, que es va presentar el 2007 a la secció “Un certain regard”, del festival de Canes, on quatre anys abans va revelar-se com a cineasta amb “Las horas del dia”, projectada a la Quinzena de Realitzadors. Amb “Sueño y silencio”, film majorment rodat en un blanc i negre de gra dur per crear una sensació matèrica, aborda novament com s’afronta la mort sobtada d’un fill. I com aquesta mort, afrontada diferentment pels personatges, transforma una quotidianitat que s’ha procurat mostrar amb situacions i converses familiars i professionals observades com si la càmera captés trossos de vida en la seva aparent banalitat. La càmera continua la seva observació respectuosa després que un accident, sense ser mostrat, trasbalsa la vida d’una família (de pare català i mare andalusa) que viu a París, escenari preferent de la pel·lícula, que també s’ha rodat parcialment al delta de l’Ebre. Rosales aconsegueix moments d’emoció sense remarques dramàtiques, amb enquadraments precisos (obra del director de fotografia Óscar Duran, en el qual el director delega la creació absoluta dels plans) i a la vegada inesperats. El cineasta barcelonès ha treballat amb actors no professionals (entre els quals l’arquitecte Oriol Roselló, resident a Banyoles) que, en una presa única, van aportar els diàlegs que el guió no contenia i coneixent el contingut dramàtic en el mateix moment de rodar l’escena. Rosales va fer una recerca definint unes mínimes característiques dels personatges a les quals s’havien d’ajustar els intèrprets: En el cas del que interpreta Oriol Roselló, havia de ser un arquitecte català a la cinquantena. Realitzant el càsting, buscant una aptitud natural dels candidats per entrar en el joc de la ficció, esperava trobar més afinitats entre els personatges i els intèrprets. Però aquests, de fet, amb els seus diàlegs i la presència del seu cos van ajudar a construir els personatges amb elements d’ells mateixos que fan que a la vegada s’autoretratin: Les imatges, doncs, com un mirall. Així, segons em va explicar Rosales en una entrevista, ho va reconèixer Oriol Roselló: “Quan he vist la pel·lícula, hi he vist una part del meu jo”. Dins la recerca formal i la voluntat estilística que caracteritza el cinema de Rosales, els actors no-professionals contribueixen a crear una tensió entre la naturalitat i l’artifici. Per altra part, també hi ha la tensió de qui busca fer visible alguna cosa invisible: Com fer sentir la presència dels absents? Es així que el film adquireix un caràcter espectral amb el qual connecta amb una naturalesa essencial del cinema: Un lloc habitat per fantasmes.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho