Sunset Song

Comparteix-ho

sunset_song cartell

  

  • Informació


    Sunset Song
    Regne Unit, 2015.

    Director: Terence Davies.
    Intèrprets: Peter Mullan, Agyness Deyn, Kevin Guthrie.
    Gènere: Drama romàntic.
    Durada: 123 min.
    Idioma:  Francès

    Sinopsi


    Un relat èpic i intimista Sobre l’Esperança, la tragèdia i l’amor a l’inici de la Gran Guerra, Adaptat de la novel·la de l’autor escocès Lewis Grassic Gibbon.

     

  • Cançó d’amor i guerra

    Terence Davies, possiblement el millor cineasta anglès contemporani i sens dubte el més poètic, va evocar  la seva infantesa i adolescència en dues obres personals, bellíssimes i inclassificables («Veus distants» i «El llarg dia s’acaba») que, tot i esser tan íntimes, aporten un retrat del Liverpool de mitjans del segle XX centrat en les classes populars: s’hi esbossa un món opressiu, amb una brutal figura patriarcal dominant una família o amb la repressió del món escolar, en què els «alter ego» del cineasta es refugien en el cinema, la literatura o la música, que s’hi fa present a través de cançons que, actuant com a fil narratiu, transmeten una memòria personal a la vegada lligada a un sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Després d’aquests dos primers llargmetratges, realitzats respectivament el 1988 i el 1992, Terence  Davies s’ha decantat a l’adaptació d’obres literàries amb les quals, mantenint-se fidel a la evocació del passat com si fos un pur present o la creació constant del flux de la memòria, ha continuat fent un cinema personalíssim en què la bellesa de les imatges pot conviure amb el dramatisme d’unes experiències vitals en tensió amb les convencions socials: «La Biblia de Neó», «La casa de l’alegria» i el sublim melodrama «The deep blue sea» amb les quals ha adaptat, de manera respectiva, obres de John Kennedy Toole, Edith Wharton i Terence Rattigan. Havent realitzat posteriorment una altra pel·lícula («A quiet passion», a propòsit de la turmentada poeta Emily Dickinson, presentada a la darrera Berlinale) en un moment en què sembla posseït per una urgència creativa que la dilatada periodicitat dels seus films anteriors feia imprevisible, Terence Davies transporta al cinema amb «Sunset Song» la primera de les novel·les de Lewis Grassic Gibbon que conformen una trilogia,«A Scots Quair», sobre el món rural escocès a primers del segle XX. És així que el cineasta, nascut a Liverpool el 1945, deixa de banda el món urbà per abordar un món rural en transformació o, encara més, el seu abandonament i, per tant, la dissolució d’unes formes de vida.

    La protagonista de «Sunset Song» és una dona (Chris Guthrie, interpretada per la model Agyness Deyn) que, encarnant una figura de resistència davant de les adversitats, resta a la seva propietat després que una part de la família mori i l’altra marxi del lloc, a vegades de manera forçada, com en el cas del marit, que ha de combatre a l’infern de les trinxeres de la I Guerra Mundial. El pes de la guerra és una constant en el cinema de Terence Davies, sobretot en relació amb els efectes perdurables de la II Guerra Mundial, però en aquesta ocasió la guerra forma part dels fets narrats amb unes conseqüències irreparablement dramàtiques: la cançó d’amor entre dues persones es converteix en una de mort a través de la guerra. També s’hi poden reconèixer altres elements que habiten en la seva filmografia, com ara el pes repressiu de la religió, la brutalitat de les figures paternes, el coratge i la protecció de les figures maternes, el poder transformador de l’amor i una atmosfera impregnada d’un sentiment de pèrdua i de malenconia. També hi ha cançons, però menys, si bé n’hi ha una que concentra tota la capacitat poètica de Davies: es canta en l’escena d’un casament, en què un grup apareix unit abans que els seus membres vagin desapareixent com si es convertissin en fantasmes; tot un món que es dissoldrà. Èpica i lírica, «Sunset song» conté belles imatges inspirades en la tradició pictòrica en què el paisatge camperol és habitat per figures humanes. Davies, en tot cas, no només demostra que l’importa la bellesa dels plans, sinó la seva significació en relació amb l’experiència humana, confrontada amb el pas del temps, que arrossega la pèrdua de les il·lusions, i amb el temps històric, tan marcat per la guerra com per la desaparició d’un món. Això perquè la cançó ho és d’amor i de guerra, però, com expressa el títol, sobretot és crepuscular.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho