Taxi Teherán

Comparteix-ho

cartell taxi

  • Informació


    Taxi
    Irán, 2015
    Director: Jafar Panahi.
    Intèrprets: Jafar Panahi.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 82 min.
    Idioma: Persa.

    Sinopsi


    Un taxi recorre les vibrants i acolorides carrers de Teheran. Passatgers molt diversos entren al taxi i expressen obertament la seva opinió mentre són entrevistats pel conductor que no és altre que el director del film, Jafar Panahi . La seva càmera, col·locada al tauler de control del vehicle, captura l’esperit de la societat iraniana a través d’aquest viatge.

  • El vehicle conceptual

    El cinema iranià sembla haver inventat el vehicle conceptual,  com si fos un dispositiu que serveix perquè el cineasta reculli gent per descriure tota una societat des del moviment. Abbas Kiarostami va patentar l’invent a Ten (2004), una veritable meravella conceptual en que posava en crisi el concepte de posada en escena, mentre que el seu antic ajudant, Jafar Panahi, recupera la formula per ironitzar sobre el seu mestre però, sobretot, per saltar-se les lleis que l’han proscrit al seu propi país. Des de l’any 2010, Jafar Panahi té al seu damunt una pena de sis anys de presó i de vint anys sense poder exercir el seu ofici. No pot escriure guions, no pot filmar i no pot fer cap mena de declaració a la premsa. Malgrat la prohibició, Panahi ja ha rodat tres pel·lícules –Esto no es una película (2011), Closed courtain (2013) i Taxi Teheran (2015), Os d’Or a Berlin.

    Per poder saltar-se les lleis, Panahi es veu obligat a construir el seu dispositiu. A Taxi Teheran va agafar un taxi, va desmuntar-li el sostre per que entres la llum, va agafar tres càmeres petites –entre elles una Go Pro de vigilància instal·lada en la part frontal- i va començar-se a passejar pels carrers de Teheran. El taxista rep un seguit de persones que li expliquen històries. Ens trobem amb un venedor de DVD pirates, amb un home ferit que ha de ser conduit a l’hospital o amb la neboda del propi director que li explica que a l’escola li han posat com a deure que rodi una pel.lícula. La noia explica que el film que ha de fer no pot ser com els del realisme negre que mostren allò que no es pot mostrar la societat. Panahi no dubta a l’hora d’alterar la norma i mostra un nen que pren uns diners a fora el carrer posant en evidència alguna cosa que la societat no pot veure.

    Taxi Teheran pot funcionar com un viatge poètic en què un cineasta es disfressa de taxista, es reconegut i reflexiona sobre la situació política del seu país. Tot resulta en aparença molt simple i emotiu. Panahi, però, decideix anar més enllà per convertir la dimensió conceptual en l’excusa per tal d’establir una reflexió sobre el propi ofici de cineasta. L’home que no pot filmar, que està obligat a amagar els seus col·laboradors, es situa en un interesant territori fronterer entre la ficció i la realitat. En algun moment sembla que els passatgers pugin al taxi per atzar, mentre que en altres l’atzar està qüestionat per les lleis de la versemblança i de la pròpia ficció. El resultat acaba essent un crit de llibertat presentat en forma d’assaig sobre què és el propi acte de filmar, i per tant de mirar.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho