Temporada Alta 2015

Història d’una llarga marxa, a la cerca de no se sap ben bé què, que és el que importa: 12.000 km no són res. En la pel·lícula, el jove realitzador del clan Trueba ens presenta tres amics que, sense motiu aparent, agafen la furgoneta de l’amiga de la mare d’un d’ells i se’n van de Madrid a París. Amors idíl·lics, sentirs utòpics o il·lusos (no per res la pel·lícula és de Los ilusos films), aquí al servei d’un viatge a la recerca de la sorpresa i de lluitar per continuar sentint-se vius.

El protagonista és Vicenç, un polític amb aspiracions a alcalde que, de cop, és falsament acusat d’abusos sexuals. La seva dona, avorrida de la vida que porten, viu obsessionada a tenir un fill. En aquest context, l’aparició d’un jove que havia estat a punt de formar part de les seves vides, quinze anys enrere, activa un procés que destruirà en Vicenç tant professionalment com personalment.

Descarrega el full de sala

Hi ha un abans i un després del cinema, a partir d’aquesta pel·lícula de 1941, considerada una de les obres mestres de tots els temps. Primer film d’Orson Welles, innovador en l’estructura narrativa, la profunditat de càmera de la fotografia i l’ús de la música, s’hi explica la història d’ambició i poder del ciutadà Charles Foster Kane (personatge basat en el magnat de la premsa William Randolph Hearts).

Descarrega el full de sala

Una de les pel·lícules més emblemàtiques de qui va ser representant del Nou cinema alemany (1960-1980): el realitzador, director teatral, escriptor, actor i productor Rainer Werner Fassbinder. Influït pel melodrama nord-americà i el director d’origen alemany Douglas Sirk, crea un melodrama distanciat, fred, intel·lectual, sense la hipocresia ni els excesos sentimentals d’altres. Així explica la història d’aquesta Maria Braun que, amb el marit mort al front de la Segona Guerra Mundial, es manté sola treballant en un local freqüentat per soldats nord-americans.

Que qui mor el novembre de 1975 era una més de les moltes cares del poder (ni que fos terrible) s’evidencia al final. Que tot plegat és una capicuesca caixa de trons, lligada per relacions absurdes, es fa clar quan els llums s’han tornat a encendre. I és que, en clau d’humor i en rigorós present, Hic digitur dei és la crònica subcultural de la transició. Rodada fora del circuit comercial, amb càmeres super-8 i guió de Quim Monzó i Roser Fradera, parodia gèneres i hi surten molts participants del col·lectiu festival Grec 1976. Fidel i estripat testimoni de l’època.

Descarrega el full de sala

Sí, tal com sona: Tiefland és Terra Baixa, una adaptació de la realitzadora alemanya Leni Riefenstahl de l’òpera d’Eugen d’Albert amb llibret en alemany de Rudolf Lothar. La mateixa directora hi fa de Marta. El conegut drama de Guimerà ja havia estat adaptat abans pel cinema nord-americà (Marta of the lowlands, del prolífic J. Searle Dawley, el 1914) i també per l’òpera francesa (La catalane, de Ferdinand Le Borne, el 1907) i fins i tot pel mateix cinema alemany (Tiefland, d’Adolf Edgard Licho, el 1922), però la de Riefenstahl és la versió més controvertida.