The invitation

Comparteix-ho

invitación cartell

 

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Karyn Kusama.
    Intèrprets: Logan Marshall-Green, Michiel Huisman, Tammy Blanchard, John Carroll Lynch,Mike Doyle, Emayatzy Corinealdi, Karl Yune, Toby Huss, Marieh Delfino, Michelle Krusiec, Lindsay Burdge, Aiden Lovekamp, Jordi Vilasuso, Jay Larson, Danielle Camastra.
    Gènere: Thriller. Cinema independent.
    Durada: 90 min.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Will i Eden van perdre el seu fill anys enrere. La tragèdia va afectar la seva relació de manera irreversible, fins al punt que ella va desaparèixer de la nit al dia. Un dia, Eden torna a la ciutat; s’ha tornat a casar i en ella sembla haver canviat alguna cosa, convertint-la en una presència inquietant i irreconeixible fins i tot per Will.


  • Els tortuosos camins del dol i la pèrdua

    Si hi ha algun aspecte que se li pot retreure a una part del cinema fantàstic i de terror actual és un excés de focs artificials que amaguen una certa incapacitat per fer plantejaments madurs i suggerents de fons. Quan l’efectisme, l’escàndol fàcil o fins i tot el guinyol es situen en primer pla i els films no tenen més capes, l’artifici s’apodera d’algunes mostres del gènere i les acaba condemnant a l’oblit ràpid. El mèrit de “The invitation”, el darrer film de la directora nordamericana Karyn Kusama és precisament invertir aquest ordre i prioritzar els aspectes trascendents per damunt dels efectistes. I en aquest sentit, “The invitation” és una pel·lícula modèlica per la seva capacitat de convertir la seva adscripció al gènere en una mena de conseqüència lògica dels esdeveniments que planteja més que no pas en una decisió preconcebuda.

    En efecte, el plantejament i sobretot la primera part del film es situen més en el terreny del cinema de suspens o el thriller. De fet, si com a espectadors no sabéssim que “The invitation” va guanyar el premi a la millor pel·lícula a la darrera edició del Festival de Sitges, difícilment podríem deduir per la forma com s’obre i es desenvolupa la pel·lícula que allò que estem veient es pot arribar a inscriure en els paràmetres d’un festival com Sitges. El punt de partida és molt suggerent: una parella, que ha desaparegut de forma voluntària durant dos anys (més tard coneixerem els motius d’aquesta fugida), torna al seu lloc de residència habitual i convida a un sopar especial alguns dels amics més íntims dels que han estat desconnectats durant aquells dos anys. La reunió s’aniran fent cada vegada més i més tensa a mesura que anem coneixent què ha passat en la seva absència, quins van ser els motius de la seva desaparició i com això ha influit en les relacions personals i d’amistat entre els diversos convidats a la vetllada.

    A partir d’aquest material, que d’entrada pot semblar més proper a una pel·lícula de caire generacional a l’estil de “Reencuentro” de Lawrence Kasdan, l’artefacte construït per Karyn Kusama es va fent progressivament més i més inquietant, va mutant el col·leguisme que sembla acompanyar els personatges en un primer moment i el va tenyint de sospites, indicis, intuicions, revel·lacions que en un “in crescendo” implacable acabaran per resoldre’s en la segona part del film. Kusama domina amb molta efectivitat el ritme del film, juga amb l’espectador (i amb la seva imaginació) però sense manipular-lo ni enganyar-lo. I reprenent el que comentàvem a l’inici d’aquest escrit, sembla molt més preocupada –i això és realment lloable- pel fons, la psicologia dels personatges, la forma d’afrontar situacions dramàtiques i com això els ha transformat, que no pas per aquells aspectes més cridaners o efectistes. Així, quan els esdeveniments es precipiten, l’espectador ho veu com una conseqüència lògica d’aquest “in crescendo” i no com una successió de situacions gratuïtes.

    El plantejament de “The invitation” (un únic espai tancat, tensió psicològica progressiva, film de baix pressupost però amb un look visual molt potent i acurat) recorda molt al de “Coherence”, una altra joia del cinema de gènere que es va estrenar fa un parell d’anys. Totes dues tenen ingredients suficients per anar-se convertint, amb el pas del temps, en autèntiques pel·lícules de culte, films que fan de les seves limitacions pressupostàries una virtut i demostren que per enganxar l’espectador, el talent i un bon guió poden ser armes prou potents i efectives.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho