Tierra de Dios

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Regne Unit, 2017
    Director: Francis Lee
    IntèrpretsJosh O’Connor, Alec Secareanu, Gemma Jones, Ian Hart, Harry Lister Smith,Melanie Kilburn, Liam Thomas, Patsy Ferran, Moey Hassan, Naveed Choudhry,Sarah White, John McCrea, Alexander Suvandjiev, Stefan Dermendjiev
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 104 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Johnny Saxby és un jove granger de Yorkshire que intenta evadir-se dels seus problemes amb l’alcohol i el sexe. Quan arriba al poble durant la primavera un immigrant romanès per treballar en la cria d’ovelles, la seva visió de la vida canviarà de manera radical.

  • “Passió entre les ovelles al Yorkshire anglès”

    Que el Festival de Sundance marca tendència cada any en l’explotació dels llargmetratges independents a nivell mundial és una realitat que ja fa temps que es repeteix. Per a una pel·lícula, una bona rebuda a Sundance és una garantia per assolir un prestigi que assegura un bon circuit de festivals i, per tant, un ressò a nivell internacional. Aquest és exactament el camí que ha seguit God’s Own Country (Tierra de Dios, en la versió en castellà), el primer llargmetratge de Francis Lee, guanyador del premi a la millor direcció a Sundance, i una de les sensacions del panorama independent d’aquest 2017 que ja s’acaba.

    Que des del seu pas per Sundance God’s Own Country s’hagi venut com la versió anglesa de Brokeback Mountain (2005) –la coneguda pel·lícula d’Ang Lee que van protagonitzar Jake Gyllenhaal i el malaguanyat Heath Ledger– sona més a una estratègia de màrqueting que a res més. I acaba esdevenint una etiqueta excessivament reduccionista d’un film que, per si mateix, per les seves característiques i els seus valors, no mereix ser venut com la rèplica de res sinó per allò intrínsecament propi, que és molt i molt bo. D’entrada God’s Own Country desarma perquè es revela com un film molt madur tot i ser la primera obra del seu director. En aquest sentit, és una pel·lícula pausada, mesurada, plena de matisos, que respira autenticitat per tots costats, equilibrada en les seves ambicions, rodada amb cruesa o amb una sensibilitat exquisida, segons calgui, en funció del que la història demana en cada moment. Francis Lee demostra conèixer molt bé de què ens està parlant.

    Un dels elements que embolcallen i condicionen els personatges a God’s Own Country és el paisatge, aquest paisatge agrest i dur del Yorkshire anglès –d’on és originari el director–, que acaba esdevenint un element fonamental que marca el to i l’evolució dramàtica dels personatges. A l’hora de definir l’argument del film, seria també reduccionista limitar-lo a la relació homosexual entre els dos protagonistes. God’s Own Country ens parla de moltes altres coses: de la dificultat de definir i acceptar la pròpia identitat, de la relació dels éssers humans amb el seu entorn i de com aquesta els condiciona, de la dificultat d’assumir el propi destí, del xoc intercultural producte de la immigració, dels conflictes generacionals, del futur de l’entorn rural en plena era de la globalització. En aquest sentit, God’s Own Country transcendeix completament el caràcter de pel·lícula «militant» per acabar esdevenint una obra complexa, fonamentada en unes interpretacions de gran força dramàtica. No només els dos protagonistes estan esplèndids, amb menció especial pel romanès Alec Secareanu, sinó que estan perfectament acompanyats per uns secundaris de luxe interpretats per dos actors contrastats de la veterania de Gemma Jones i Ian Hart.

    Francis Lee aconsegueix transmetre tota la força d’una història dramàtica de gran intensitat sense perdre en cap moment una certa mirada documental cap a aquest entorn que actua com a autèntic condicionant dels personatges. God’s Own Country és un film honest i sincer, una pel·lícula plena de vida, molt física, despullada de qualsevol artifici, en què pràcticament pots notar l’aire glaçat del Yorkshire, l’olor de les ovelles en ser esquilades o la textura del fang dels camins. I des d’aquell llunyà Festival de Sundance de 2017 ha estat una de les sensacions de la temporada i un títol que ens farà seguir molt atentament la trajectòria del seu director a partir d’ara.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho