Titane

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2021
    Direcció i guió: Julia Ducournau
    Intèrprets: Vincent Lindon, Dominique Frot, Agathe Rousselle, Nathalie Boyer
    Gènere: Thriller dramàtic
    Durada: 107 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Un jove amb la cara masegada és descobert en un aeroport. Diu anomenar-se Adrien Legrand, un nen que va desaparèixer fa deu anys. Per al seu pare, Vincent, això suposa el final d’un llarg malson i el porta a casa. Simultàniament, se succeeixen una sèrie d’horribles assassinats a la regió.

  • Del cinema de gènere a la reflexió transgènere

    És Titane (2021), de Julia Ducournau, una pel·lícula sobre els temps moderns? Una pregunta tan directa pot sorprendre certs lectors, sobretot ara que aquest film, després de guanyar la Palma d’Or del Festival de Cinema de Canes, s’ha convertit en una nova obra de culte per als amants del cinema fantàstic amb escenes d’alta adrenalina. Titane és una obra amb una posada en escena aclaparadora, capaç d’escombrar les convencions de gènere, el bon gust, la versemblança i el sentit del decòrum. Ara bé, no és una pel·lícula de gènere qualsevol, sinó una pel·lícula de gènere transgènere. Potser per trobar-ne l’essència hem de partir de la idea que la seva essència probablement es troba en la doble concepció del terme gènere.

    Si repassem amb molta concisió i simplicitat algunes qüestions de la teoria queer, veurem que la noció de gènere porta associada una identitat, un sentiment de pertànyer a un gènere que és complementari al sexe assignat en el moment de néixer. Michel Foucault va definir el gènere com el conjunt d’efectes produïts en els cossos, els comportaments i les relacions socials que es deuen a una tecnologia política concreta. D’aquesta manera, es considera que les persones cissexuals són aquelles en què la seva construcció de gènere s’identifica amb el sexe amb el qual van néixer. En canvi, una persona transsexual és aquella que s’identifica amb el gènere contrari que li van assignar en néixer, aquesta persona pot sotmetre’s a una operació de reassignació de gènere per adequar el seu gènere a la seva sexualitat. Una persona transgènere, en canvi, no muda per arribar al gènere oposat, sinó que vol trencar amb el sistema binari d’home i dona per quedar-se en un estadi d’identitat ambigua.

    Si repassem Titane, veurem que la història d’Alexia –excel·lent, l’enigmàtica Agathe Rousselle– és una reflexió sobre el valor de la condició transgènere al cor d’una societat patriarcal en què les pulsions de sexe ocupen un lloc essencial. Julia Ducournau parteix de la idea de la nova carn –sobre la qual David Cronenberg fou el primer a teoritzar (Videodrome, 1983)– per mostrar com una dona amb plaques de titani injectades dins la carn pot convertir-se en un paradigma de l’ambigüitat d’identitat. Alexia és un ésser meitat humà i meitat carn, un factor que exemplifica fins a quin punt la nostra biologia està condicionada pels instruments digitals que envolten el nostre cos o les pròtesis que conviuen amb el nostre ésser biològic. Si repassem alguns textos de la teòrica feminista Teresa de Lauretis, veurem com De Lauretis reprèn el concepte de Foucault segons el qual el gènere és producte d’una tecnologia per preguntar-se a quina tecnologia es refereix el filòsof. En la seva anàlisi, De Lauretis considera que Foucault parla del gènere com a representació social condicionada pels aparells tecnosocials o biomèdics. I és partint d’aquesta idea del gènere com a tecnologia que Julia Ducournau llança la seva proposta per oferir una faula que comença, i acaba, en el retrat d’un ésser que no pot controlar les seves pulsions criminals i sexuals. Ducournau dibuixa un personatge que es disposa a abraçar les màquines –el Chevrolet amb el qual realitza un coit– i a agredir els assetjadors. En la segona part del film, l’acció deriva cap a una reflexió sobre la filiació paternofilial, la virilitat, la feminitat i, sobretot, la identitat. Alexia passa de viure en un entorn marcat per la força fetitxista de les màquines –els cotxes– a un altre món, dominat per la testosterona latent d’un cos de bombers. En aquest univers tan viril es converteix en un ésser transgènere, Alexia passa a ser Romain, el fill perdut d’un coronel del cos de bombers. Mentre se li desperta la malenconia de l’hipotètic pare, Alexia observa com el seu cos engendra alguna cosa, potser un ésser monstruós, un nou Eraserhead –la criatura de David Lynch– que vaticina un futur cap a altres identitats possibles. Tot el camí que mostra la pel·lícula està marcat, també, amb referències a la mitologia grega i a una certa ritualitat ancestral en què el pas de la sang –el crim– al foc –el cos de bombers– marca un trànsit mític.

    Titane no és una pel·lícula que s’aprofiti dels aires del seu temps per sorprendre de manera banal, sinó una obra que interioritza l’esperit de la seva època per convertir-se en una paràbola sobre un present en el qual els conceptes d’identitat, filiació i gènere i la idea de representació del cos han ocupat l’epicentre del debat polític. Julia Ducournau crea una bella faula sobre el nostre present que es projecta de manera visionària cap al cinema del futur.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho