Todos queremos algo

Comparteix-ho

everybody wants some cartell

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Richard Linklater
    Intèrprets: Ryan Guzman, Zoey Deutch, Tyler Hoechlin, Wyatt Russell, Adriene Mishler, Blake Jenner, Jonathan Breck, Jessi Mechler, Glen Powell, Will Brittain.
    Gènere: Comèdia.
    Durada: 116 min.
    Idioma:  Anglès

    Sinopsi


    Seqüela espiritual de Dazed and Confused, ambientada en els anys 80, que segueix a un grup de jugadors d’un equip de beisbol d’institut en el moment en què, a punt d’entrar a la Universitat, són conscients que les obligacions de la edat adulta estan a punt d’arribar.


  • El vitalisme de la joventut retrobada

    El jove Richard Linklater va rebre una beca per ser un jugador de beisbol universitari, però va patir una lesió que va apartar-lo de la pràctica esportiva i, mentre treballava en una plataforma petrolífera, va dur-lo a la lectura dels clàssics literaris i, de fet, a encaminar-lo cap a la vida intel·lectual i creativa. Passats més de trenta anys, pot intuir-se que aquella experiència en un «college» universitari és a l’origen d’«Everybody Wants Some» («Todos queremos algo»), que a la vegada ha sigut possible per la decantació de Linklater cap a la creació cinematogràfica afavorida per la lesió que va interrompre la seva carrera en el món del «baseball». Nascut a Houston, Texas, l’any 1960, Linklater ambienta la seva nova pel·lícula a l’any 1980, és a dir en l’època en què ell vivia en un «college» semblant a aquell en el qual ingressa Jake/Blake Jenner (un possible alter-ego del cineasta) tres dies abans de l’inici del curs. Linklater, doncs, aludeix un moment de la seva joventut, però, curiosament, no ho fa des de la malenconia que s’havia arrapat al seu cinema amb les dues últimes entregues de la trilogia de Jesse i Celine («Before Sunset» i «Before Midnight») i fins i tot a «Boyhood», un film sobre el pas del temps i, per tant, sobre els canvis i les pèrdues, tot i que estigui centrat en un personatge que seguim dels 6 als 18 anys i així, doncs, quan encara és al començament de la vida. El cas és que Linklater imprimeix un gran vitalisme a «Everybody Wants Some» com si recuperés l’esperit de la joventut. No s’hi percep nostàlgia perquè la joventut no hi és evocada com alguna cosa del passat i, per tant, perduda, sinó que sembla restituir-se com una experiència del present, si més no a través del cinema.

    Quan Jake, que es pot considerar el protagonista del film, tot i el seu caràcter coral, arriba al seu destí en cotxe observa el deambular dels habitants del college i, reflectint la càmera el seu punt de vista, es fixa clarament en els cossos de les noies. Es així que, des del principi, «Everybody Wants Some» declara i assumeix una perspectiva masculina heterosexual, que s’imposa sense arribar a mai a ser ofensiva. Sí, és un film «masculí» centrat en un grup de nois dins del qual s’inicia el nouvingut, que haurà de passar per un seguit de proves per formar-ne part. Aquesta iniciació en el grup, en tensió amb la individualitat, té lloc durant tres dies en què s’encadenen les nits de farra i els matins de ressaca, les converses i les bromes, les lectures de Kerouac i els entrenaments de beisbol. Tot això amb una banda sonora de l’època que, entre altres peces, conté des de la vibrant «My Sharona», de The Knack, fins la cadència més suau de «Good Times Roll», de The Cars. En el grup hi ha complicitat, però també rivalitat. També hi ha la pulsió sexual que fa que els nois intentin lligar, però que, en el cas del protagonista, també pot dur a l’enamorament; aquest arriba cap el final i dóna peu als moments més poètics d’una pel·lícula que, assumint els riscs de caure-hi, transcendeix la banalitat sense transcendentalisme. De fet, una característica del gran Linklater és la seva capacitat d’abordar la complexitat de l’experiència humana amb una lleugeresa aparent que es pot confondre amb la superficialitat. En tot cas, a la superfície hi batega un fons existencial i s’hi expandeix una finesa formal que fan que, pràcticament amb els mateixos materials amb els quals s’han fet tantes pel·lícules descervellades ambientades en campus universitaris, sentim que Linklater ens parla de la vida i que ho reconeguem, encara que sigui a través de les vides d’uns joves universitaris nord-americans que a algunes ens poden resultar completament alienes. La vida, doncs, i en aquest cas amb molt de vitalisme.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho