Tres dies amb la família

Comparteix-ho

tresdiesamblafamilia cartell

  • Informació


    Tres días con la familia
    Catalunya, 2009.

    Director: Mar Coll.
    Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Eduard Fernández, Philippine Leroy-Beaulieu, Francesc Orella, Ramón Fontserè, David Verdaguer, Amália Sancho, Aida Oset
    Durada: 86 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Després d’haver passat algun temps a l’estranger, Léa ha de tornar immediatament a Girona, on el seu avi patern acaba de morir. La mort del patriarca dels Vich i Carbó és l’excusa perfecta per forçar la convivència entre els seus descendents. Els tres dies que duren la vetlla i les exèquies serveixen per mostrar el joc de les aparences i la hipocresia pròpia d’una família de la burgesia conservadora, en què els problemes són evidents, però mai es fan explícits.

     

  • Retrat de la Girona profunda

    L’estiu de 2008 vaig estar a casa d’en Ramon Fontserè. En Ramón, arribava de Girona de rodar les darreres escenes d’una pel·lícula que em va dir que es deia “Tres dies amb la família” i que la dirigia una jove, molt jove, noia que es deia Mar Coll, que tenia família a Girona i vivia a Barcelona. Que era la seva primera pel·lícula. No havia sentit mai a parlar d’aquesta directora. Em va dir que tenia la sensació que havia participat en una bona pel·lícula, però això no es podia dir fins veure el resultat final. També em va dir que els seus companys de rodatge eren l’Eduard Fernández i en Francesc Orella. Vaig pensar que aquella jove directora havia de tenir les coses molt clares per poder controlar aquests tres “monstres” de l’escena”.

    Vaig tornar a sentir a parlar de Tres dies amb la família el mes d’abril de l’any 2009, quan una corresponsal d’un diari de Madrid a Girona, em va trucar perquè li expliqués què en sabia de la pressió que havien tingut els cinemes de Girona per part de la família de la Mar Coll, de que no s’estrenés la pel·lícula ja que no els hi agradava el que havia explicat d’ells la jove parenta. Vaig esbrinar si era veritat i vaig comprovar que era una absurda història i que la corresponsal havia sentit a tocar campanes i res més.

    Finalment el 22 de juny, en els Cinemes Oscar (ara Ocine) en un passi privat acompanyat d’en Ramon Fontserè i la seva dona Dolors, vaig poder veure, per fi, la pel”lícula. Tant en Ramon com la Dolors, tampoc l’havien vist. També hi havia la jove directora Mar Coll. Durant la projecció no ens vam creuar paraules amb en Ramon. La Dolors la vaig veure molt interessada amb la història. Una vegada acabada la projecció, vaig tenir la sensació de que en Ramon es treia un pes de sobre i, amb cara de satisfacció, em va dir que li havia agradat molt. Més del què es pensava. I a mi em va agradar i sorprendre. Com també ho va fer, de sorprendre, la Mar Coll quan en Fontserè me la va presentar. Vaig comprovar que era jove, però que tenia molt clar el que volia fer i el que havia fet. I a mida que parlava amb ella, vaig entendre que pogués dominar la història que havia proposat i, també, als tres actors protagonistes, així com la resta d’actors i molt concretament a la jove actriu que porta el pes de la pel·lícula, Nausica Bonnín, que broda el seu personatge.

    De què va la pel·lícula?Doncs és la història d’una família que es reuneix a Girona per anar a l’enterrament del pare dels tres protagonistes. Un pare dominant, un advocat poderós i influent a la ciutat. I què passa durant aquests tres dies a Girona? Doncs, que coneixem els draps bruts de la família, les seves angoixes, enveges, les seves desavinences, la seva hipocresia i, també, els problemes dels fills adolescents que passen del passat d’aquella família de la Girona profunda. I tot això explicat molt a l’estil d’una pel·lícula francesa, cosa que la pròpia Mar Coll admet orgullosament.

    La gràcia d’aquesta opera prima està en què Marc Coll sap explicar una història amb un cert deja vu com diuen els francesos, amb intel·ligència i controlant el temps, no deixant que la narració i els personatges se li escapin de les mans. I, també, perquè va tenir la sort de comptar amb la sort d’uns actors que van creure en la història i com la volia explicar la directora i guionista.

    Guillem Terribas

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho