Tres recuerdos de mi juventud

Comparteix-ho

tres recuerdos de mi juventud cartell

 

  • Informació


    França, 2015
    Director: Arnaud Desplechin
    Intèrprets: Mathieu Amalric, Lou Roy-Lecollinet, Quentin Dolmaire, Léonard Matton.
    Gènere: Drama romàntic.
    Durada: 123 min.
    Idioma:  Francès

    Sinopsi


    Paul Dedalus deixa Tadjikistan recordant la seva infància a Roubaix, les boges crisi de la seva mare, el vincle que l’unia al seu germà Ivan, nen piadós i violent. Ell recorda els seus 16 anys, al seu pare, vidu inconsolable, el viatge a l’URSS on una assignació clandestina el portaria a oferir la seva pròpia identitat a un jove rus. Recordarà també els seus 19 anys, la seva germana Delphine, el seu cosí Bob, de les seves escapades amb Pénélope, Mehdi i Kovalki, l’amic al que va haver de trair. Els seus estudis a París, la trobada amb el doctor Behanzin, la seva vocació inherent per l’antropologia. I, sobretot, Paul recordarà d’Esther. El cor de la seva vida.


  • L’arcàdia perduda

    El protagonista de Tres recuerdos de Juventud es diu Paul Dédalus. El seu cognom remet al nom que tenia el protagonista de Retrat de l’artista adolescent de James Joyce i va ser utilitzat per el cineasta Arnaud Desplechin per donar forma al protagonista del seu tercer llargmetratge, Comment je me suis disputé… (1996). En aquella pel.lícula Paul Dédalus –Mathieu Amalric- era un jove universitari que es barallava per aconseguir les noies que estimava i per poder moure’s en comoditat en el terreny de la política universitari que limitava les futures places de professorat. Ara, prop de vint anys després, Dédalus ressuscita interpretat pel mateix actor, però és un adult que utilitza la memòria per recordar la seva joventut, però no es centra en els anys de la lluita universitària post-doctoral sinó els anys d’aprenentatge. D’aquesta manera, la pel.lícula es configura com una invocació de la idea del record i com una reflexió sobre la dificultat que suposa retornar a algun lloc des d’on és impossible atrapar el present.
    Com el seu títol suggereix, Desplechin divideix la pel.lícula en tres parts. Aquestes es corresponen amb tres moments de la vida de Paul Dédalus: la infantesa, la adolescència i la primera joventut, marcada per l’experiència del primer amor. Cadascuna d’aquestes parts està rodada de forma concreta. En la primera utilitza un to fantàstic/poètic per explicar el moment de la pèrdua d ela mare, un to que tal com ha reconegut el propi Desplechin té en l’horitzó el cinema del cineasta escocès bill Douglas, autor d’una memorable trilogia sobre la infantesa. En la segona part, el to és una barreja curiosa entre pel.lícula d’aventures i pel·lícules d’espionatges. En ella s’explica la història de com Paul ven el seu passaport a Minsk per treure uns diners i es troba amb una curiosa doble personalitat. Són els anys de la guerra freda i Bielorússia formava part de la Unió Soviètica. En la tercera part, que ocupa una hora i mitja de les dues hores del metratge, sorgeix el cinema de François Truffaut a partir d’una estructura marcadament epistolar. En ella ens explica el naixement de l’amor, la separació, la crisi i la dificultat per a recuperar allò que s’ha perdut. Paul coneix a la jove Esther però els seus destins se han transformat. El jove Paul és més gran que la noia i ha d’abandonar la ciutat provinciana –Rubaix, el lloc on va néixer Desplechin- per anar-se a estudiar a Paris. La distància entre la província i la ciutat s’accentua. Les trobades són intenses i els comiats cada cop més traumàtics. A mesura que passen els anys, la distància s’imposa i el jove estudiant d’antropologia haurà d’instal·lar-se al Tadjakistan. Quan tot sembla esborrar-se només queda el record i el ressentiment. Paul Dédalus assumirà el record com a part de la nostàlgia però no podrà vèncer la recança, ni el reconeixement de la seva pròpia culpabilitat. Desplechin construeix una novel.la epistolar, en la que l’ombra de la tradició del millor cinema francès no hi deixa mai de ser-hi present.
    Tres recuerdos de juventud,però, no és només una metàfora sobre el temps perdut, sinó una reflexió sobre el propi cinema d’Arnaud Desplechin, una de les figures més interessants sorgides en el cinema francès en els anys noranta. Mentre el fragment de la infantesa remet cap a la seva primera pel.lícula, La vie des morts, el segon té a veure amb el llargmetratge amb que es va donar a conèixer a Cannes, La sentinelle i la història d’amor del tercer sembla recórrer nombrosos capítols de la seva filmografia. Sembla com si a partir dels canvis de to i de les múltiples recerques que ha dut a terme al llarg de la seva carrera, Desplechin reflexionés sobre la seva filiació a una tradició i sobre la dificultat que suposa, des de la maduresa, poder arribar a atrapar l’Arcàdia perduda de la joventut.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho