Tres veces 20 años

Comparteix-ho

tresveces20años cartell

  • Informació


    3 Fois 20 ans (Late Bloomers) d
    França, 2011.
    Direcció: Julie Gravas.
    Intèrprets: William Hurt, Isabella Rossellini, Doreen Mantle, Kate Ashfield, Aidan McArdle, Arta Dobroshi, Luke Treadaway, Leslie Phillips, Hugo Speer, Joanna Lumley.
    Durada: 88 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Tot i que Adam i Mary s’estimen, de sobte, decideixen separar-se. Tenen més de seixanta anys, una edat que els permet compaginar eficaçment les seves relacions amb fills, néts, treball i amics. Però, de sobte, tots dos descobreixen que ja han entrat en la vellesa..

     

  • Fa quaranta anys que tinc vint anys

    Tot i que una part del seu bagatge i experiència professional prové de la relació amb el seu pare (ajudant de direcció a “Amen”, actriu a “Eden a l’ouest”), les dues incursions en la direcció de Julie Gavras marquen una diàfana distància amb la trajectòria de Konstantin Costa-Gavras, el sempre compromès, interessant i punyent director d’origen grec. Si a “La faute à Fidel!” –la seva òpera prima inèdita a les nostres pantalles- feia un sensible i acurat anàlisi de la primera edat de la vida, la infància, a “Tres veces 20 años” fa un salt generacional cap a la transició entre l’edat adulta i la vellesa. Tot i que la traducció espanyola del film sembla tenir reminiscències serratianes, “Late bloomers”, el títol original, ens defineix molt millor, d’una forma menys explícita i més poètica el moment en el que es troben els dos protagonistes del film: el de les persones que assoleixen la plena maduresa i competència vital. En efecte, l’entramat narratiu que construeix Gavras està plenament fonamentat en la parella que formen Adam (William Hurt), un reconegut i prestigiós arquitecte, que en el seu moment va revolucionar l’arquitectura aeroportuària, però que en l’etapa final de la seva carrera sembla més carn d’homenatge i reconeixement honorífic que un valor actiu de l’arquitectura moderna, i Mary (Isabella Rossellini), la seva dona que s’adona de sobte que allò més important de la seva vida ha quedat enrere i que, en la frontera dels 60 anys, necessita reinventar-se per afrontar la darrera etapa del seu cicle vital. Mentre Mary farà aquesta transició d’una forma positiva, constructiva i fins i tot optimista, Adam tendirà a lanegació, a enrocar-se i intentar demostrar-se a sí mateix que segueix tenint la mateixa energia, motivació professional i atractiu personal que quan tenia 40 anys. Julie Gavras tenia la certesa que la solidesa de la seva proposta –de la que també signa el guió amb Olivier Dazat- depenia en gran mesura de trobar dos actors amb el suficient pes específic i experiència com per suportar bona part de la responsabilitat del film. En aquest sentit, l’elecció de William Hurt i Isabella Rossellini es rebel·la com un encert plenament demostrat. Com en alguns dels papers que li hem vist en la darrera etapa de la seva carrera, Hurt composa un tímid, introspectiu, desconcertat personatge que no assumeix els canvis que s’han produit en el seu entorn personal i professional i que fa de la fugida endavant una estratègia de supervivència. La mirada neta i lluminosa d’Isabella Rossellini continua sent captivadora, però sobretot la naturalitat amb la que com a actriu i persona pública ha assumit la seva maduresa. Que una actriu –imatge durant molts anys d’algunes de les firmes de cosmètica més importants del món- sigui capaç d’afrontar, en la part física i en la part mental, un personatge com el del film, mostrant-se tal com és, sense cap tipus de filtre artificial, diu molt de la seva categoria com a intèrpret. Amb tots aquests elements, “Tres veces 20 años”, sota l’aparença d’una pel·lícula “lleugera”, amb subtils tocs d’humor i l’acompanyament d’una música volgudament al·legòrica, ens acaba parlant de qüestions molt més trascendents: de determinades certeses de la vida que de sobte es fonen com un terrós de sucre; de la necessitat de l’ésser humà de reinventar-se en determinats moments; de les edats de la vida i el xoc entergeneracional. Amb un discurs sentit, però finalment optimista, Julie Gavras ens parla de coses molt properes, d’una forma molt directa i amb un ajustat sentit de la sensibilitat.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho