Tú y yo

Comparteix-ho

tuyyo cartell

  • Informació


    Io e te
    Itàlia, 2012.
    Direcció: Bernardo Bertolucci.
    Intèrprets: Jacopo Olmo Antinori, Tea Falco, Sonia Bergamasco, Veronica Lazar, Tommaso Ragno, Pippo Delbono, Francesca De Martini
    Durada: 103 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Italià.

    Sinopsi


    Lorenzo és un adolescent de catorze anys que enganya als seus pares amb la coartada que va a esquiar a una estació amb uns amics per, en realitat, passar aquests dies al soterrani abandonat del propi domicili familiar. Allà planeja viure en companyia dels seus llibres de terror i fantasia.

     

  • Tot Bertolucci en la intimitat d’un soterrani

    A l’any 1979, després del monumental fresc històric «Novecento», Bernardo Bertolucci va realitzar una pel·lícula intimista i plena de simbolismes freudians en què un adolescent vagareja per Roma amb problemes d’identitat que el duen a barallar-se amb la mare (la protecció que empara, però de la qual hi pot haver la necessitat d’alliberar-se’n) i a una recerca incerta del pare absent. «La lluna», que va ser molt discutida en el moment de la seva estrena i que amb el temps apareix com un títol clau de l’univers bertoluccià, no és l’únic film amb el qual el cineasta italià aborda decididament el conflictiu, fràgil, imprevisible i excitant món de l’adolescència. Amb «Bellesa robada», la revelació esplendorosa de Liv Tyler, una noia, convidada a compartir un estiu a la Toscana amb amics de la seva mare recentment suïcidada, indaga sobre la identitat del seu pare desconegut mentre que sent el despertar del seu desig sexual. Amb «The Dreamers» (2003) tres joves, de fet en el comiat o potser epíleg de l’adolescència, indaguen sobre ells mateixos i els seus desigs tancats en un apartament parisenc just abans del maig-68. A «Tu y yo», el títol que inverteix l’ordre pronominal de l’original («Io e té») en la distribució comercial a l’estat espanyol del film més recent de Bertolucci, un adolescent romà viu reclòs en el seu món i la seva música. Tant és així que, després d’una conversa sense comunicació amb la seva mare durant la qual juga a provocar-la, es tanca en el soterrani de l’edifici on viu havent simulat que, durant l’anomenada Setmana Blanca, se’n va a una estació d’esquí amb els companys d’Institut. Bertolucci exposa que, més que mai i malgrat les seves relacions en les xarxes socials internautes, els adolescents viuen enclaustrats en el seu món? Aquest soterrani és una metàfora? Potser sí. Però a la vegada aquest enclaustrament, que l’adolescent Lorenzo compartirà de manera inesperada amb una altra persona, lliga aquesta pel·lícula (basada en la novel·la homònima de Niccolò Amaniti) amb altres de Bertolucci en què el confinament en un espai tancat convida a una exploració dels personatges aïllats, sense que s’acabi de saber qui són i sobretot de demostrar-ho, i també a una relació més intensa entre ells en una situació límit, però sense que això representi necessàriament que estableixin una comunicació que els ajudi a viure. Essent divers, el confinament ho és dels amants de «L’últim tango a París» (1972) i dels que protagonitzen «Besieged» («Assetjada», 1998); també apareix a l’esmentada «The Dreamers» i fins en el cas de «L’últim emperador» (1987) reclòs o empresonat a la «ciutat prohibida». Tanmateix, a mesura que es fa gran i potser per no sentir-se atrapat en el seu confinament des de fa uns anys en una cadira de rodes després d’una desastrosa operació a la columna vertebral, Bertolucci sembla concedir cada cop més oportunitat a la sensibilitat vers l’Altre, la comunicació i l’esperança dins d’aquests enclaustraments. Ho confirma clarament «Io e te», en què l’adolescent tancat en un soterrani surt d’ell mateix i madura en relacionar-s’hi amb la seva germanastra, una noia deu anys més gran que hi ha buscat refugi mentre passa un «mono» terrible a causa de la seva addicció a l’heroïna, a la qual, per cert, també hi està enganxat el jove protagonista de «La lluna». Buscant aïllar-se d’una manera radical, aquest adolescent, doncs, reconeix l’existència de l’alteritat encarnada en una germana pràcticament desconeguda. L’Altre, de fet, sempre és el germà (el semblant i a la vegada el diferent) en el qual reconèixer la humanitat compartida. Però el fet que els personatges siguin pròpiament germans és molt vinculant al cinema de Bertolucci, que, per extensió, és dels directors obsessionats per aquesta cosa tan universalment complexa que és la família. També apareix en el film el ball alliberador, catàrtic, que, sovint de manera més eròtica, pot trobar-se en altres obres de Bertolucci. I aquesta sensació que, en aquest film petit i intimista il·luminada amb la versió italiana («Ragazzo solo, ragazza sola») a càrrec del propi David Bowie del tema «Space Oddity», hi és una mica de «tot» Bertolucci s’il·lustra amb el fet que, en el moment del joc, la germanastra es disfressa amb un vestuari que sembla provinent de tota la filmografia del cineasta. En tot cas, «Io e té» és una pel·lícula sincera i esquinçada, però també esperançada, amb la qual Bertolucci continua exhibint la potència emocional del seu cinema i l’elegància formal que sempre l’ha caracteritzat.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho