Un amigo para Frank

Comparteix-ho

unamigoparafrank cartell

  • Informació


    Robot and Frank
    Estats Units, 2012.
    Direcció: Jake Schreier.
    Intèrprets: Frank Langella, James Marsden, Liv Tyler, Susan Sarandon, Peter Sarsgaard, Jeremy Strong, Dario Barosso, Bonnie Bentley, James D. Compton, Ana Gasteyer, Kurt Grelak, Rachael Ma, Susan Mitchell, Dana Morgan, Joshua Ormond, Jeremy Sisto, Katherine Waterston, Jesse Newman
    Durada: 90 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    En un futur no gaire llunyà, la integració dels robots a la vida humana farà possible que sorgeixin androides programats per tenir cura de persones grans. Aquesta és la solució que troben Hunter i Madison per al seu ancià pare Frank, les pèrdues de memòria són cada vegada més freqüents.

     

  • El meu robot i jo

    Des de Steven Spielberg a «AI, inteligencía artificial» fins a Stanley Kubrick a «2001», passant per versions més comercials com «Yo, robot» o «El hombre bicentenario», els robots i computadores intel·ligents al cinema han estat una constant del gènere fantàstic. En la major part d’aquests pel·lícules, però, la presència del robot anava indissolublement associada a una visió futurista, més propera a la ciència-ficció, acompanyada d’una reflexió, més o menys aconseguida, sobre les possibilitats del desenvolupament científic de generar una vida artificial de caràcter intel·ligent. El principal encert de «Un amigo para Frank», el debut en la direcció del músic i cineasta Jack Schreier és transcendir aquesta visió fantàstico-futurista per situarnos la figura del robot com una mena de revers, de mirall de les nostre pròpies contradiccions i debilitats com a éssers humans. En aquest sentit, el més interessant de la proposta de Schreier és la capacitat de crear una història oberta, sensible, continguda, intimista, on la presència del robot és, des del punt de vista del guió,un autèntic detonant no tant de la trama argumental, sinó sobretot de les relacions humanes entre els personatges. La pel·lícula esboça algunes subtils pinzellades futuristes, però el que realment li interessa no és fer una pel·lícula estrictament fantàstica ni de gènere, sinó investigar en les característiques d’allò que ens fa humans i com això es projecta en les diverses etapes de la vida, especialment la vellesa. El món del futur proper de Schreier –com ens apunta un rètol explícit a l’inici del film- és una societat inquietant, on la tecnificació de tots els elements de la quotidianitat porten inevitablement a una deshumanització (les biblioteques ja no són espais del saber sinó «punts de trobada i socialització»). Però, simptomàticament, és també un món on podem trobar més humanitat en un robot que en determinats personatges de carn i ossos. En poques pel·lícules trobem una identificació tan clara entre el personatge de ficció i l’actor que l’interpreta: és per això que no és casualitat que el protagonista del film, Frank, es digui igual que l’actor que li dóna vida a la pantalla, Frank Langella. En el fons, és com si el director ens proposés un doble mirall entre Langella i el seu personatge, i el personatge de Frank i el propi robot. Un joc d’identitats i reversos que funciona com una reflexió sobre el moment de la vida en què la plenitud de facultats físiques, intel·lectuals i emocionals que ens fan humans es debiliten. No cal dir que de bona part de l’èxit i el reconeixement que ha obtingut «Un amigo para Frank» –entre altres guardons va fer-se amb el Premi del públic a la darrera edició del Festival de Sitges- en té la culpa l’esplèndida i sentida interpretació de Frank Langella. Aquesta és una d’aquelles pel·lícules en les que el director fa un autèntic salt mortal sense xarxa en fer el càsting del protagonista: trobar l’actor adequat per interpretar-lo pot ser l’èxit o el fracàs de la proposta. La presència física –és un dels actors més alts de Hollywood- i emocional de Langella brilla amb llum pròpia tant quan aguanta el pes del film en solitari, com sobretot en les escenes que comparteix amb una altra intèrpret de primera com és Susan Sarandon. I això sense oblidar el magnífic treball –que els espectadors del Truffaut podran apreciar amb tot detall- de Peter Sarsgaard posant veu al robot de Frank, un element imprescindible per convertir-lo en un autèntic «personatge» de la pel·lícula. Així doncs, Langella és l’ànima d’aquesta pel·lícula atípica que funciona una mica a contracorrent, sense tenir en compte modes ni tendències. És un film pausat, que sap ser sentimental però en un punt just, amb gust pels detalls i que acaba esdevenint una proposta certament singular.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho