Un amour de jeunesse

Comparteix-ho

unamourdejeunesse cartell

  • Informació


    Un amour de jeunesse
    França, 2011.
    Direcció: Mia Hansen-Løve.
    Intèrprets: Lola Créton, Sebastian Urzendowsky, Magne Håvard Brekke, Valérie Bonneton, Serge Renko, Özay Fecht, Max Ricat, Greg Akcelrod, Olivier Yglesias
    Durada: 110 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Primavera de 1999. Camille, de quinze anys, i Sullivan, de 19, viuen un amor apassionat, però ell partirà a Sud-amèrica, deixant a Camille adolorida i desesperada. Anys més tard, Camille, que forma una sòlida parella amb Lorenz, tornarà a trobar-se amb Sullivan.

     

  • Avec le temps…

    L’última pel·lícula de Mia Hansen-Love, Un amour de jeunesse (Un amor de joventut, 2010), recrea la història d’amor entre dos adolescents, Camille (interpretada per una jove i talentosa actriu, Lola Crétol) i Sullivan (interpretat per Sebastian Urzendowsky), una relació estroncada pel viatge d’ell a Llatinoamèrica i represa un temps després. Aquesta aventura amorosa en què els sentiments floreixen i minven de forma intermitent és explorada a través de cert minimalisme narratiu i estructurada a partir d’el·lipsis. La jove cineasta aposta per una sòbria posada en escena, aconseguint transmetre el pas del temps i com el primer amor sobreviu en el record i s’inscriuen el present a través de ferides difícils de cicatritzar. El primer amor entès com una experiència reveladora que sobreviurà en el temps, marcant per sempre la vida dels seus protagonistes. La sinceritat que es desprén del metratge, converteix la ficció en una possible forma de veritat que, com ha declarat la pròpia autora, l’ha buscat a partir de les seves pròpies experiències vitals. Un amour de jeunesse és la tercera pel·lícula com a directora de Mia Hansen-Love i completa, sense premeditació, un tríptic sobre les relacions interpersonals i el pas del temps. Tout est pardonné (Tot està perdonat, 2007) és la seva òpera prima, estructurada en dues parts. La primera està marcada per la fugida d’un escriptor que abandona les seves obligacions familiars i la segona es centra en la recerca que emprèn la seva filla per tal de trobar-lo. En el seu procés de maduració intenta comprendre lacte, en aparença contra natura, del seu pare. Le père de mes enfants (El pare dels meus fills, 2009) és la seva segona obra i està dedicada a Humbert Balsan, un dels productors europeus més carismàtics i mecenes de molts cineastes francesos. Aquest productor quixotesc li va servir de model per crear el protagonista del seu film. Novament, la directora explora la relació patern-filial, la difícil conciliació entre la vida personal i la professional, la fragilitat de les relacions familiars i la dicotomia entre l’èxit exterior i la plenitud interior. En la seva darrera pel·lícula, la cineasta es centra en les relacions amoroses de Camille, les que estableix amb el seu primer amor i, posteriorment, amb un home madur. Tot i que en aquest film abandona les relacions entre pares i filles, Hansen-Love traça un fil conductor entre les tres, a través de les marques que el pas del temps deixa en els personatges i com aquest teixeix l’experiència i modifica les relacions interpersonals. La filiació per Mia Hansen-Love no es limita a un temàtica recorrent dins de la seva filmografia, sinó que també es fa present en la seva formació cinematogràfica. La cineasta francesa manté un vincle molt estret amb la Nouvelle Vague i sobretot amb el cinema del seu admirat Éric Rohmer. Però tot i aquesta vinculació, el seu és un cinema personal que no rebutja les influències però manté intacta la seva mirada genuïna sobre el món. La cineasta combina la direcció cinematogràfica amb la reflexió teòrica seguint l’estela dels seus mestres, col·laborant periòdicament a Cahiers du Cinéma. Aquesta doble vessant de la seva carrera, completada pels seus inicis com a actriu, converteix a Hansen-Love en una de les veus més completes del cinema contemporani.

    Marta Sureda

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho