Un castell a Itàlia

Comparteix-ho

uncastellaitalia cartell

  • Informació


    Un château en Italie
    França, 2013.
    Direcció: Valeria Bruni Tedeschi.
    Intèrprets: Louis Garrel, Valeria Bruni Tedeschi, Xavier Beauvois, Filippo Timi, Marisa Borini
    Durada: 104 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Aquesta és la història de la decadència i desintegració d’una gran família de la burgesia industrial italiana. És la família de Louise. Però, quan ella coneix a Nathan, els seus somnis de felicitat ressorgeixen.

     

  • El temps que tot ho esborra

    Valeria Bruni-Tedeschi és filla d’una de les famílies més riques de l’aristocràcia italiana que va haver de fugir a França, amenaçada per les brigades roges. És germana de Carla Bruni, esposa de l’expresident de la República francesa. Va treballar al teatre amb Patrice Chéreau i amb els anys s’ha convertit en una de les grans actrius tant del cinema francès com italià. Fins ara ha dirigit tres llargmetratges, de caràcter autobiogràfic, en els que ella mateixa interpreta el seu avatar. El primer dels quals, “Es más fácil para un camello…” explicava què passava a una noia filla d’una família rica que volia dedicar-se a la interpretació i portava sempre l’estigma de les seves arrels familiars. Com sol passar en aquests casos, una certa crítica ha acusat a Valéria BruniTedeschi de narcisisme, quan la seva obra no fa res més que perllongar un model narratiu conegut com a autoficció que en el terreny de la literatura ha donat resultats molt brillants i que en el món del cinema l’han practicat cineastes tant diversos com Federico Fellini, Woody Allen o Nanni Moretti. “Un Castell a Itàlia” posa en escena una vegada més les tensions pròpies del cinema de Valéria Brunni-Tedeschi. De nou ens trobem amb un personatge central que és una noia neuròtica, filla d’una família molt rica de Torí que s’ha desplaçat a França, que ha d’enfrontar-se a la decadència interna de la seva família i amb la presència d’un món extern que li resulta molt difícil de comprendre i de penetrar. En aquesta ocasió les tensions semblen amplificar-se, mentre augmenta el grau de crueltat i d’autocrítica. Les neurosis són molt més evidents i la comicitat més exagerada. Els fantasmes personals es fan més evidents a l’interior d’una història que barreja els elements ficcionals amb els autobiogràfics. El drama personal adquireix progressivament una dimensió col·lectiva i la pel.lícula passa d’allò particular a allò col·lectiu. En el fons, d’allò que acaba parlant la pel.lícula és de la mort d’una determinada manera d’entendre el món, fet que acaba convertint “Un Castell a Itàlia” en un drama marcadament Txékhovià. En la primera part de la pel.lícula veiem com el tema de la maduresa de Valéria BruniTedeschi no para de gravitar. Ella és una dona que no pot arribar mai a ser mare, que s’ha trobat amb un nou amor molt més jove –l’actor Louis Garrel, el seu veritable amor a la vida real- i que manté una estreta relació amb la seva mare –la pròpia mare que s’autointerpreta. Hi ha en les tensions un seguit de coincidències amb la situació personal que viu l’actriu, però a mesura que la pel.lícula avança veiem com el relat personal dona pas a la crònica familiar. Allà es quan s’explica la història d’un germà mort de la SIDA i ens mostra com l’existència d’un seguit de valors patrimonials es van perdent i que tot un món aristocràtic acaba enterrat. Els moments finals de la pel.lícula situats en el jardí de la casa ens remeten cap el moment de la pèrdua de la infància i la desaparició d’allò que no pot tornar. Totes les pistes ens porten cap a L’hort dels cirerers de Txékhov. La família Bruni-Teddeschi és com una família russa de províncies que viu tancada en el seu petit món i que no s’adona que la realitat exterior els ha acabat condemnant a assumir una mort lenta. Valeria es troba en una veritable cruïlla de camins i aquesta cruïlla és el que dona atractiu a la pel.lícula. Vol tornar a casa però ja és massa tard, vol tornar a estimar però alguna cosa ha canviat. El temps tot ho erosionat, res no és allò que era.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho