Un cuento francés

Comparteix-ho

uncuentogrances cartell

  • Informació


    A bout du conte
    França, 2014.
    Direcció: Agnès Jaoui.
    Intèrprets: Agathe Bonitzer, Agnès Jaoui, Arthur Dupont, Jean-Pierre Bacri, Benjamin Biolay, Dominique Valadié, Valérie Crouzet, Beatrice Rosen, Didier Sandre, Laurent Poitrenaux, Nina Meurisse, Clément Roussier, Serena Legeais, Bonny Durand, Candela Cottis
    Durada: 107 min.
    Gènere: Comèdia.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Hi havia una vegada una jove de 24 anys que creia en el gran amor, en els signes, i en el destí; una dona que somiava amb ser actriu i esperava aconseguir-ho algun dia; un jove que creia en el seu talent de compositor però que no creia molt en si mateix.

     

  • Quan els contes són amargs

    Una noia va a una festa i perd la seva sabata, una madrastra d’aspecte malvat ofereix a la seva filla una poma, una noia ha de ser despertada pel seu príncep blau i una noia vestida amb una brusa vermella troba al mig del seu camí un llop seductor. Tots aquests elements porten cap un cert imaginari pensat en els còmics. Malauradament, però, ni la noia que perd la sabata, ni troba el seu príncep blau, ni es produeix cap encanteri. Un cuento francés – absurda traducció de l’original Au bout du contejuga amb la tradició dels contes de fades, però no busca ni el final feliç, ni la seva resolució com a faula moral, sinó tot el contrari. En l’univers que explora Agnès Jaoui la felicitat dels contes esdevé un eufemisme, perquè la vida en parella és molt complicada, els somnis de joventut s’estavellen, les aspiracions esdevenen frustracions i la por a la mort no deixa d’estar present en un territori on tot resulta molt més complicat que a les faules. El tractament dramàtic de Un cuento francès és excessivament elemental. El joc de clicades d’ullet cap a la dinàmica d’uns contes que formen part de l’imaginari popular resulta elemental. La posada en escena vol tenir algun element que jugui amb referències fantasioses que li permeti anar més enllà del relat costumista . De totes maneres, però, Agnès Jaoui no està tant lluny de l’estil que la va consagrar amb pel·lícules com Le goût des autres (2000) o Comme une image (2003). No es tracta d’articular un conte cruel, ni de mostrar amb cinisme l’existència d’uns personatges perduts i angoixat pel seu entorn. Agnès Jaoui crea una història coral en que es creuen diversos personatges situats en diferents edats de la vida i que estan disposats a explicar els seus desigs i veure com les circumstàncies els han convertit en altres. Hi ha un rerefons amable en el tractament de tots els personatges, un cert desig d’evitar tota complexitat i de complaure un públic de classe mitjana amb un model de cinema francès que no té mai gran volada, però que tampoc resulta ofensiu. Probablement allò millor del cinema d’Agnès Jaoui no són les situacions que crea, sinó allò que explica. En el cas de Un cuento francés, hi ha el handicap de que la mitologia que interfereix les vivències no acaba de deixar que els personatges esclatin. Això sí, Un cuento francés ens proporciona el descobriment d’una nova estrella jove dins del cinema francès, Agathe Bonitzer una curiosa barreja de Caputxeta, Ventafocs i Blancaneus. Una princesa de conte exiliada en la realitat.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Comparteix-ho