Un método peligroso

Comparteix-ho

unmetodopeligroso cartell

  • Informació


    A dangerous method
    Regne Unit, Canadà, 2011.
    Direcció: David Cronenberg.
    Intèrprets: Viggo Mortensen, Michael Fassbender, Keira Knightley.
    Durada: 88 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Una poderosa història de descobriment sexual i intel·lectual basada en esdeveniments reals a partir de la turbulenta relació entre el jove psiquiatre Carl Jung, el seu mentor Sigmund Freud i Sabina Spielrein. A aquest trio s’afegeix Otto Gross, un pacient llibertí decidit a traspassar tots els límits.

     

  • El mètode Cronenberg

    n mètode perillós (A  Dangerous Method, 2011) és l’última pel·lícula de David Cronenberg, l’adaptació cinematogràfica de l’obra firmada per Christopher Hampton -autor teatral que també ha col·laborat en l’escriptura del guió- sobre el triangle format per Carl Gustav Jung (Michael Fassbender), Sigmund Freud (Viggo Mortensen) i Sabina Spielrein (Keira Knightley) a partir del qual germina bona part de la teoria psicoanalítica. Després del gir que va emprendre la seva carrera a principis del s.XXI, el director canadenc reafirma amb aquesta pel·lícula el seu abandó del gènere fantàstic i continua tendint cap a una forma menys radical i més propera al classicisme narratiu. El cineasta, erigit com el rei de l’horror veneri gràcies a les seves delirants posades en escena del cos i dels seus múltiples sofriments, abandona l’estètica de la carn per traslladar-se al fascinant món de la ment, tot i que preserva escletxes per on es pot entreveure la seva filmografia anterior.
    L’estudi pràctic i teòric de la ment humana esdevé doncs el tema principal de la pel·lícula a partir de la relació, bàsicament epistolar, mantinguda pels pioners més destacats del psicoanàlisi, Jung i Freud, i la jove d’origen rus Spielrein. Sabina és una figura clau del psicoanàlisi, però pràcticament desconeguda fins a la dècada dels 80 quan es va descobrir la seva correspondència amb Jung i Freud, així com també els seus diaris i escrits. A l’inici de la pel·lícula, Spielrein, també jueva com Freud, es veu afectada per diverses crisis d’histèria aguda i presenta tendències sado masoquistes. El seu primer contacte amb el psicoanàlisi és com a pacient de Jung amb qui acabarà mantenint una relació íntima, iniciant així una història entre la parafília i la culpabilitat en què les teràpies esdevenen la culminació de les seves pulsions i desigs ocults. Aquesta relació clandestina transforma als dos personatges; el rictus histèric inicial de Spielrein i el semblant inexpressiu de Jung s’acaben transfigurant en una altra expressió que, totalment diferent, reflecteix el seu estat mental final. Per acabar de completar l’univers psicoanalític de l’època, Cronenberg introdueix a Otto Gross (Vincent Cassel), un psiquiatra talentós però empès pel seu caràcter lliberal i el seu comportament extrem que, tendint a l’auto destrucció i seguint sense concessions la seva màxima “mai reprimir-se res”, mostra la possibilitat de viure sense cap tipus d’encorsetament social, cultural o religiós. Cada personatge manté una relació diferent amb el psicoanàlisi i aquesta es mostra a través de la paraula i del cos, però bàsicament en els diàlegs que centren les escenes. A diferència d’altres pel·lícules de Cronenberg en les quals els cossos apareixen infectats, amputats, torturats, etc., és a dir, cossos sotmesos a una transformació permanent, en aquest cas són les idees les que penetren en les ments i acaben transformant les persones, i a través d’elles la societat.
    Freud i Jung estableixen ràpidament una amistat, el veterà vienès veu en el jove protestant el seu relleu natural però ben aviat també detecten la seva visió oposada sobre el psicoanàlisi i les seves diferències ètiques. Freud rebutja la hipocresia de Jung, i en una de les seves converses li comenta que patir neurosi no és estrany, ni tan solspreocupant perquè en certa manera tots els éssers humans se’n veuen afectats, però, i aquesta és l’actitud que retreu a Jung, anunciar als quatre vents la pròpia normalitat és precisament allò que acaba essent realment simptomàtic. Cronenberg a través de les seves pel·lícules sucumbeix als instints més baixos, recreant imaginaris marcadament depravats que han fet les delícies dels espectadors més exigents en la matèria, però el director canadenc, i així en deixa constància en una entrevista al diari The Guardian, es considera a si mateix una persona completament normal. Una actitud, simptomàtica o no, que fa pensar en la necessitat d’una reflexió profunda sobre què és normal i què no en una societat que fa de la histèria la seva forma de comunicació natural, i els mitjans de comunicació en donen prova a diari.

    Marta Sureda
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho