Un toque de violencia

Comparteix-ho

untoquedeviolencia cartell

  • Informació


    Tian zhu ding (A Touch of Sin) 
    Xina, 2013.
    Direcció: Jia Zhang Ke.
    Intèrprets: Jiang Wu, Meng Li, Lanshan Luo, Baoqiang Wang, Jiayi Zhang, Tao Zhao.
    Durada: 130 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Mandarí.

    Sinopsi


    Quatre personatges, quatre províncies, una reflexió sobre la Xina contemporània: una societat amb un desenvolupament econòmic colossal que conviu amb una enorme violència.

     

  • La violència com a símptoma d’un gran malestar

    Nascut el 1970 en una població rural de la Xina, Jia Zhangke va emprendre fa una vintena d’anys una aventura cinematogràfica amb la qual va narrant la potent i desconcertant transformació del seu país en les últimes dècades. El cineasta va alternant la ficció i el documental, però, encara que és decanti cap una o l’altre en cadascun dels films, sempre hi ha un transit en un territori que en dilueix les fronteres. Jia Zhanghe hibrida el documental i la ficció perquè considera que és la millor manera d’abordar la Història, perquè aquesta (com la memòria) tan es construeix amb els fets com amb la imaginació. L’esdevenir històric, doncs, s’hi fa present a través de personatges o de testimonis, que transmeten com incideixen les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques, però també com cadascú en té una experiència pròpia. D’aquesta manera va recollint una memòria personal que a la vegada en configura una d’històrica mitjançant una diversitat de relats que puguin esquerdar l’uniformitat del relat oficial. No és per res que Jia Zhangke ha tingut problemes de finançament i de censura al seu país. Aquesta manera de fer pot observar-se a «Plataforma» (2000), en què fa un recorregut temporal del 1979 al 1989 (any de la matança a la plaça de Tiannamen) a través d’uns joves de la Xina rural que perden les seves il·lusions; a «Plaers desconeguts» (2002), en què dos joves desesperats i una jove sota el domini d’un prestador centren un relat on tant s’esbossa la desmoralització com la corrupció d’una societat; a «El món» (2005), una pel·lícula formidable rodada en un parc temàtic a prop de Pequin, on es reprodueixen monuments celebres, per abordar la globalització, l’emigració, el treball precari, l’especulació immobiliària, la invasió tecnològica, l’enverinament (però també la resistència afectiva, l’empatia amb l’altre) de les relacions humanes i la confusió de la realitat amb el simulacre; a «Naturalesa morta» (Lleó d’or a Venècia l’any 2006), una ficció realíssima amb la qual fa present les conseqüències socials i medioambientals de la construcció de la faraònica presa de les Tres Gorges que, en clau documental i formant un díptic, també aborda a «Dong», amb imatges rodades simultàniament; a «24 City» (2008), un documental que recull la memòria dels obrers d’una fàbrica de material bèl·lic enderrocada per construirhi un complex immobiliari; a «Històries de Xangai (2011), que traça una història de la ciutat portuària xinesa, des dels anys trenta del segle passat fins el present, a partir de divuit històries individuals i de l’exploració d’imatges d’arxiu relatives a ficcions, documentals i films de propaganda. En totes aquestes pel·lícules, en les quals sempre s’hi fa present l’actriu Zhao Tao, va esbossant-se una mirada (que conté una diversitat de mirades) crítica sobre un estat autoritari, que perdura amb unes reformes econòmiques liberitzadores que han desenvolupat la desigualtat social. Amb la seva pel·lícula més recent, «Un toque de violencia», explora encara més intensament i fins més desesperadament en el malestar que provoca en la societat xinesa (tot i que, com en el cas dels films anteriors, hi ha elements extrapolables) la barreja letal entre autoritarisme polític i liberalisme econòmic. Ho fa a través de la ficcionalització de quatre històries reals esdevingudes en diferents llocs de la Xina (fet que du a mostrar diverses geografies) i que en la narració es creuen mínimament. Les històries són la d’un miner que es revolta contra la corrupció dels dirigents locals; la d’un home que, fart de la seva situació, roba a punta de pistola i descobreix que pot fer amb una arma; la d’una recepcionista d’una sauna que respon a l’agressió sexual d’un client ric; i la d’un jove que ha de passar d’un treball a un altre en condicions cada cop més precàries i degradades. Els protagonistes de cada història actuen violentament a partir de la indignació, la frustració, la ràbia i la desesperació. Amb unes formes menys silencioses i més agressives, incorporant-hi l’acció quan abans predominava la contemplació en els temps morts, Jia Zhangke vol reflectir l’estat d’un país en què la desigualtat creixent i l’abús dels poderosos (que exploten els cossos, sigui com a força de treball o com a objecte sexual) extrema una violència que considera llargament arrelada a la Xina. En tot cas, el cineasta observa que la violència s’estén i incrementa com una conseqüència de la situació socio-econòmica-política, però que, com ha declarat i es desprèn de la pel·lícula, no soluciona els problemes. Que una societat estigui abocada a la violència és un símptoma del mal(estar) que hi habita. «Un toque de violencia» potser és la més desesperada de totes les seves pel·lícules i és difícil trobar-hi els detalls de compassió, estima i solidaritat humana de les anteriors. Però és una pel·lícula impactant que no ens pot resultar aliena perquè parla d’un mal que no és només de la Xina.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho