Una família de Tokio

Comparteix-ho

unafamiliadetokio cartell

  • Informació


    Tokyo kazoku (Tokyo Family) 
    Japó, 2013.
    Direcció: Yôji Yamada.
    Intèrprets: Isao Hashizume, Kazuko Yoshiyuki, Tomoko Nakajima, Yu Aoi, Yui Natsukawa, Satoshi Tsumabuki, Masahiko Nishimura, Shigeru Muroi, Shozo Hayashiya, Etsuko Ichihara, Bunta Sugawara
    Durada: 146 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Japonès.

    Sinopsi


    El vell Shukichi Hirayama i la seva esposa Tomiko viuen en una petita illa. Encara que no els agrada la vida urbana, van a Tòquio passar uns dies amb els seus fills.

     

  • El llegat del mestre

    Yasujiro Ozu, i en escriure el seu nom imagino que em poso a l’alçada del tatami per tributar-li el degut reconeixement, va realitzar l’any 1953 «Contes de Tòquio», també anomenada «Viatge a Tòquio», una pel·lícula, en tot cas, amb la qual va fer una variació especialment complexa i afinada a les seves constants temàtiques: els efectes del pas del temps en el microcosmos d’unes famílies en què, de manera inevitable, els pares envelleixen (a vegades fins morir) i els fills assumeixen diversament aquest fet mentre afronten els reptes de la vida adulta. En aquest film d’Ozu, cineasta en certa manera sec i sobretot essencial que provoca una emoció de manera inesperada, una parella d’ancians visita els seus fills (i a la vídua d’un que va morir a la guerra) a Tòquio. Hi comprovaran que els seus descendents, que han format la seva pròpia família, se’n surten amb la seva vida professional, però que no tenen prou temps per dedicar-los i que, passats uns dies, se’ls hi converteixen en una molèstia. Ozu té empatia pels vells, però mostra l’actitud dels joves sense simplicitat maniquea i, al capdavall, amb una certa comprensió respecte les seves dificultats per compaginar la seva vida (afectada per les exigències de la vida moderna en un moment en què sembla consumar-se una ruptura amb la tradició i una apertura cap a l’occidentalització) amb l’atenció als pares. Aquesta és part de la grandesa d’aquest cineasta japonès: exposa els comportament sense carregar les tintes considerant les contradiccions i febleses humanes. I la seva grandesa afegida és que, a través de la particularitat de les formes de vida japoneses, mostra relacions que són universals i, en tot cas, molt vigents. Passats gairebé seixanta anys des de la realització de «Contes de Tòquio», Yoji Yamada ha volgut homenatjar-la de manera explícita fent-ne una variació localitzada a l’actualitat. Allò que pot sorprendre és que, mentre Ozu en certa manera apuntava la tensió entre les formes de vida tradicionals i aquelles relatives a la societat moderna, «Una família de Toquio» presenta un estat de les coses (i dels rols assumits dins de les estructures familiars, de manera que les dones continuen amb actituds força servicials respecte els homes) força semblants als de «Contes de Tòquo». En tot cas, hi ha moltes coincidències argumentals entre les dues pel·lícules i fins i tot pel que fa a alguna escena concreta, però Yamada converteix el pare en un home més autoritari per crear un conflicte amb el seu fill petit, un suposat inútil que sembla orientarse a partir de la relació que manté amb una noia. Aquesta parella substitueix la humaníssima vídua (d’un dels seus fills dels ancians) que, essent un personatge preciós del film d’Ozu, interpreta Setsuko Hara: fins i tot la noia n’hereta el nom de Noriko. Potser alguna cosa s’ha perdut amb el canvi, però allò que pot dir-se a favor (i no és poc) de Yamada és que recull dignament el llegat del mestre i que planteja el conflicte amb una complexitat (i una comprensió humana) que li són fidels. També que, apropiant-se el film d’Ozu per fer-ne una variació, la família japonesa que presenta continua reflectint-nos, interpel·lant-nos i posantnos en qüestió pel que fa a les relacions i els deures dins l’estructura familiar i social. Que ens fa pensar sobre la fragilitat dels vells dins d’aquest model social. I que d’alguna manera també se li pot aplicar allò que Wim Wenders diu quan comença el seu documental «Tokio Ga», a la recerca de les empremtes del mestre: «Essent típicament japonesos, aquests films d’Ozu són a la vegada universals. Jo hi he reconegut famílies del món sencer, i també els meus pares, el meu germà i a mi mateix. Per mi, ni abans ni després, el cinema mai no ha estat tan a prop de la seva essència i de la seva funció: oferir una imatge útil i vertadera de la humanitat en què aquesta s’hi pugui reconèixer i sobretot en la qual cadascú i pugui aprendre alguna cosa d’ell mateix».

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho