Una pastelería en Tokio

Comparteix-ho

una pasteleria en tokio cartell

 

  • Informació


    Japó, 2015
    Director: Naomi Kawase.
    Intèrprets: Masatoshi Nagase, Kirin Kiki, Miyoko Asada, Etsuko Ichihara, Miki Mizuno, Kyara Uchida.
    Gènere: Drama.
    Durada: 113 min.
    Idioma: Japonès.

    Sinopsi


    Sentaro té una petita pastisseria a Tòquio en la qual serveix dorayakis (pastissets farcits d’una salsa anomenada “an”). Quan una simpàtica dona s’ofereix a ajudar-lo, ell accedeix de mala gana, però ella li demostra que té un do especial per fer “an”. Gràcies a la seva recepta secreta, el petit negoci comença a prosperar. Amb el pas del temps, Sentaro i l’anciana obriran els seus cors per confiar les seves velles ferides.

  • Un dolç pastís japonès

    El títol original d’«Una pasteleria en Toquio», que va inaugurar la secció “Un certain regard” del darrer festival de Canes, és “An”, nom d’una pasta feta amb mongetes vermelles dolces i amb la qual es farceixen els “dorayakis”, uns pastissets molt populars al Japó. L’argument de la nova pel·lícula de la cineasta japonesa Naomi Kawase presenta el gerent (Sentaro) d’una pastisseria on un dia hi entra una anciana (Tokue) que, en provar els “dorayakis”, remuga dient que pot preparar-li «an» amb una recepta secreta que millorarà el pastís. Sentaro s’hi resisteix, però  accepta l’ajuda quan, l’endemà, la dona li duu la pasta que ha elaborat. Els nous “dorayakis” tenen un èxit fulminant mentre que el pastisser i la cuinera fan amistat, emergeixen velles ferides (relatives al passat de Sentaro, home abatut) i es fa present una antiga malaltia. A més de la relació que estableixen aquests dos personatges, que Kawase explora sense por al sentimentalisme, entra en joc una adolescent solitària (Wakana) en crisi amb la  mare. És així que es desenvolupen una diversitat de conflictes dramàtics en la pel·lícula potser més accessible de Naomi Kawase, que anys enrere va convertir-se en una cineasta de culte amb els seus petits films autobiogràfics, entre l’assaig i el dietari, i les seves ficcions panteistes amb el pes dels absents.

    Adaptant per primera vegada un text aliè, una novel·la de Durien Sukegawa, podria pensar-se que no només és el més accessible i fins comercial de Kawase, però també el menys personal. Tanmateix, no és difícil reconèixer-hi elements lligats al cinema de la directora d’«El bosque del luto» i «Aguas tranquilas», per esmentar els dos únics films seus anteriorment estrenats a l’estat espanyol. Kawase, provinent d’una petita ciutat anomenada Nara que ha convertit en l’escenari d’alguns dels seus films,  ha rodat per primera vegada a Tòquio, però hi busca el reducte rural i la presència de la naturalesa, ni que sigui mitjançant un cirerer que adquireix una dimensió simbòlica. Això té a veure amb un element clau en Kawase: la relació de la humanitat amb la naturalesa, la necessitat de cultivar-la i el malestar que provoca quan es trenca. Però, a més, e cirerer dóna la  clau del vincle personal de la cineasta amb la matèria del film. Fa tres anys, Kawase va realitzar una nova mostra del seu documentalisme intimista: el curtmetratge «Shiri», amb el qual fa present els últims dies de la seva tia-àvia, Uno Kawase, la dona que va criar-la després que els seus pares l’abandonessin. La simpàtica anciana Tokue potser no és aliena a la seva tia-àvia, de la mateixa manera que la cineasta potser reconeix en Wakana la seva adolescència conflictiva amb la mare reapareguda. I també hi ha un cirerer, que, filmat al crepuscle, simbolitza mort i renaixement. És així que corre alguna cosa íntima i, per això, fràgil en aquest film amb el qual Kawase semblaria haver claudicat davant algunes convencions dramàtiques.

    Imma Merino

    (Col·lectiu de Crítics Cinematogràfics de Girona)

Comparteix-ho