Venus de las pieles

Comparteix-ho

lavenusdelaspieles cartell

  • Informació


    La vénus a la fourrure (Venus in Fur)
    França, 2013.
    Direcció: Roman Polanski.
    Intèrprets: Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner
    Durada: 93 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Després d’un dia d’audicions a actrius per a l’obra que presentarà, Thomas es lamenta de la mediocritat de les candidates; cap té la talla necessària per al paper principal.

     

  • L’«huis clos» més juganer i menys sinistre de Polanski

    «Nua en escena? Cap problema. Us ho faré gratis. Conec el sadomasoquisme, treballo al teatre» (Wanda/Emmanuelle Seigner a «La Vénus àla fourrure», de Roman Polanski)

    En un vell teatre, amb un sorprenent decorat amb butaques i cactus on s’entreveuen uns turons que evoquen el paisatge de Monument Valley, irromp una dona enèrgicament amb la consciència que ha arribat tard a l’audició per triar l’actriu que ha de representar un personatge del qual està convençuda que li és destinat. Tant és així que s’anomena Wanda, que es correspon amb el nom del personatge (Wanda von Dunajew) de la novel·la «La Venus de les pells», de l’escriptor austríac Leopold von Sacher-Masoch, que un director vol posar en escena en una adaptació, per tant, teatral. Aquest director, desconcertat davant la irrupció i la determinació de la dona, era al teatre decebut per no haver trobat cap interpret plausible de la Wanda a la qual un home, Severin von Kusiemski, convenç, aprofitant que ella n’està enamorada, d’establir-hi una relació sado-masoquista (com pot suposar-se, a partir de l’autor de l’obra) per la qual ell, convertit en esclau, ha de ser humiliat i consentir gustosament les infidelitats. El cas és que el director accepta el repte de Wanda, disposada a convèncer-lo que és l’actriu idònia pel personatge, encetant-se el joc de la representació en què es confonen permanentment la realitat i la ficció, les persones i els personatges. Aquest joc va idear-lo el dramaturg nord-americà David Ives per una obra teatral que Roman Polanski ha adaptat al cinema després d’haver abordat un altre text dramàtic: «Un déu salvatge», de Yasmine Reza. El cineasta ha explicat que ho ha fet perquè va divertir-se molt llegint l’obra d’Ives i perquè, havent-hi un paper brillant per ella, tenia ganes de treballar de nou amb la seva esposa, Emmanuelle Seigner, vint anys després de la seva última col·laboració cinematogràfica («Llunes de fel») i passats deu anys d’ençà va dirigirla al teatre en un muntatge d’»Hedda Gabler», cosa que es fa present a «La Vénus à la fourrure» amb la picada d’ullet de l’actriu afirmant que va tenir molt d’èxit amb aquesta obra d’Ibsen. I també perquè li venia de gust treballar amb només dos actors (l’altre és Mathieu Amalric, el més gran actor francès de la seva generació i que, curiosament, té una semblança física amb el Polanski de fa uns trenta i pico d’anys, posem-hi de quan va dirigir i interpretar «La locataire», el 1976) en un espai amb tantes possibilitats com el d’un teatre, comptant amb els desplaçaments entre la platea, l’escenari i els bastidors. Posant-hi el decorat de Monument Valley, en relació amb un muntatge tan allunyat del món de Sacher-Masoch com ho podria ser un musical sobre la fordiana «La diligència», un canvi fonamental de Polanski, pel que fa a l’obra de David Ives, és passar d’una sala d’audició a un teatre, que es correspon amb el de l’antic Récamier, llargament tancat i reconstruït per l’ocasió. En aquest teatre parisenc, amb la complicitat de Segnier i Amalric, el cineasta hi aborda un nou ·»huis clos» que afegeix a la seva filmografia, però amb una variant més juganera i menys sinistra i fins claustrofòbica que els precedents, com ara «Repulsió», «Rosemary’s Baby» o l’esmentada «Le locataire» («El quimerico inquilino», en la seva distribució a l’estat espanyol). El cas és que, amb molt de sentit de l’humor, Polanski (projectat en certa manera en la figura del director) i els seus actors es lliura a una exploració de la barreja entre vida i teatre, dels rols de dominació i submissió i també de les relacions sadomasoquistes que poden establirse entre un director i els seus intèrprets. Un joc de miralls lúdic i maliciós que busca la complicitat de l’espectador.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Comparteix-ho