Victoria

Comparteix-ho

victoria cartell

  • Informació


    Alemanya, 2015
    Director: Sebastian Schipper.
    Intèrprets: Laia Costa, Frederick Lau, Franz Rogowski, Max Mauff, Burak Yigit, Nadja Laura Mijthab.
    Gènere: Thriller.
    Durada: 140 min.
    Idioma: Anglès i alemany.

    Sinopsi


    Rodada en un únic pla seqüència, el film té com a escenari el famós barri berlinès de Kreuzberg. La càmera és testimoni de tot el que li passa a la jove Victòria, una jove espanyola a Berlín, durant dues hores de la seva vida: des de les quatre del matí fins a les sis: des que coneix a quatre joves per als quals la nit acaba de començar, i com en aquest breu període de temps li succeeixen coses que donaran un gir total a la seva vida.

     

     

  • Una noia. Una nit. Una ciutat. Un pla.

    Foscor. Música tecno que sona de fons i que va prenent protagonisme. Llums psicodèliques difuminades. Una figura humana en la penombra. Una noia es mou abduïda pel ritme de la música. Així comença el repte. El 27 d’abril de 2014, el director alemany Sebastian Schipper i el seu operador de càmera Sturla Brandth Grovlen posen a gravar la seva càmera a les 4.30h de la matinada, amb la foscor de la nit berlinesa com a testimoni. Dues hores i catorze minuts després, a les 6.44h del matí, i quan ja s’ha fet de dia a Berlín, apaguen la càmera. Pel mig, 22 localitzacions, sis ajudants de direcció dirigint a més de 150 extres, i tres equips de so perseguint contínuament i incansablement per la capital alemanya a set actors. Una pel·lícula, en un sol pla seqüència. Aquest era el repte fenomenal que Schipper i el seu equip s’havien plantejat, i que finalment gràcies a una sincronització i planificació de rodatge extraordinàriament complexa havien aconseguit portar a terme. I això és “Victoria”, un adrenalínic descens als inferns de la nit berlinesa amb format de pirueta tècnica i fons de retrat generacional.

    La proposta formal de Schipper no és nova, però sí que ho és la singularització de la seva concreció. Rodar una pel·lícula a través d’un únic pla seqüència ja era la base de films com “La soga” d’Alfred Hitchcock o de “Birdman” d’Alejandro González Iñárritu, però en tots dos casos, el pla seqüència no era tal: n’adoptava l’aparença com a recurs narratiu però realment era una successió de llargs plans que s’havien soldat amb petites trampes formals per donar sensació de continuïtat. Altres directors com Rodrigo Garcia van experimentar amb el pla seqüència episòdic a “Nueve vidas”, i qui més es va assemblar al que planteja Schipper va ser el rus Alexander Sokurov a “L’arca russa”, el sumptuós viatge per les luxoses sales del museu de l’Ermitage de Sant Petersburg. L’elegància i fascinació de l’extraordinari pla seqüència de Sokurov contrasten amb l’estil abrupte, nerviós, visceral i a flor de pell del plantejament que fa Sebastian Schipper a “Victoria”.

    Com tota pel·lícula que es planteja un repte tècnic extrem, el gran perill que afronta és el d’acabar essent presonera del seu propi artifici, un aspecte que ja van criticar molts dels detractors de “Birdman”. És a dir, que la pirueta formal acabi devorant la història, els personatges, les situacions i el mateix sentit del film, i que distregui un espectador ensimismat pel virtuosisme de la dificultat majúscula que el director es planteja. Schipper esquiva aquests perills a través d’un ús dela càmera immersiu que ens situa pràcticament al bell mig de l’acció, com si la visquéssim en primera persona. És impossible no deixar-se endur per la fascinació d’aquest trajecte volcànic, ple de girs inesperats, que posa a prova emocionalment l’espectador. En aquest sentit, “Victoria” és una d’aquelles pel·lícules que no s’obliden fàcilment. És una pel·lícula molt física, molt de sensacions. No és un film perfecte, però és capaç de trascendir les seves arestes –algunes incongruències de guió, alguna situació lleugerament repetitiva- i atrapar-te en aquest espiral d’esdeveniments dels que és molt difícil abstreure’s.

    Per l’extraordinària necessitat de sincronització dels equips tècnics i artístics que demana la proposta formal extrema de Schipper, “Victoria” acaba desvetllant una planificació gairebé coreogràfica, en la que és molt difícil percebre en quin grau apareix la improvisació, i on la dimensió d’espai i temps es dilata fins a convertir l’escenari –el famós barri berlinès de Kreuzberg- en una mena de fantasmal laberint circular ple de racons amagats, com si la cara més fosca de la societat estigués latent i es fongués en aquest moment fascinant que és la transició entre la nit i el dia. El salt mortal sense xarxa de Sebastian Schipper només és possible amb la complicitat d’un equip tècnic cent per cent involucrat en un projecte tant complex i sobretot en uns actors portats al límit de la seva capacitat, tan tècnica com dramàtica. I aquí cal mencionar el magnífic duel interpretatiu entre la catalana Laia costa, omnipresent, extraordinàriament natural i sorprenentment madura per un repte com aquest, i l’alemany Frederick Lau, un dels millors actors de la seva generació. De la suma del seu talent al de Schipper i el seu equip, neix una de les pel·lícules més singulars, viscerals i inoblidables del que portem de 2015.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho