Wonder Wheel

Comparteix-ho

  • Informació


    Estats Units, 2017
    Director: Woody Allen
    Intèrprets: Kate Winslet, Justin Timberlake, Juno Temple, James Belushi, Max Casella,Michael Zegarski, Tony Sirico, Marko Caka, Jack Gore, Dominic Albano, Evin Cross,Debi Mazar, Brittini Schreiber, Geneva Carr, Steve Schirripa, Matthew Maher
    Gènere: drama d’època
    Durada: 101 min
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    A la Coney Island de la dècada de 1950 el jove Mickey Rubin (Timberlake), un atractiu salvavides del parc d’atraccions que vol ser escriptor, explica la història de Humpty (Jim Belushi), operador del carrusel del parc, i de la seva esposa Ginny (Winslet), una actriu amb un caràcter summament volàtil que treballa com a cambrera. Ginny i Humpty passen per una crisi perquè a més ell té un problema amb l’alcohol, i per si fos poc la vida de tots es complica quan apareix Carolina (Juno Temple), la filla de Humpty, que està fugint d’un grup de mafiosos.

  • La nòria de les falses il·lusions

    Wonder Wheel comença amb una imatge de la platja de Coney Island plena de gent durant un dia qualsevol d’un estiu de finals dels anys cinquanta. La imatge remet als primers moments de Imitación a la vida de Douglas Sirk. El vell melodrama també començava a la platja de Coney Island, que era vista com el paradís de la classe mitjana novaiorquesa, però també era el punt de trobada d’un drama que parlava del racisme i també parlava del costat amarg dels somnis. Les primeres imatges estan puntuades per la veu en off d’un jove guardacostes que vol ser escriptor –Justin Timberlake-. Ell ens diu que com a poeta utilitza símbols però que com a dramaturg l’entusiasma el melodrama per què és larger than life. El jove escriptor és un nou alter ego de Woody Allen ple de contradiccions, que busca una sortida pel seu impuls creatiu, ja que sap que les ficcions són sempre una bona fòrmula per amplificar les hipotètiques veritats vitals.
    Més tard coneixerem a Ginny –esplèndida Kate Winslet- una jove cambrera que un dia va somniar en ser actriu i en interpretar els grans personatges tràgics del teatre americà. Ginny -com Lana Turner a Imitación a la vida- vol sortir del món familiar i conquerir el somni, però el destí no li deixa conquerir allò que vol. No ha pogut pujar als escenaris i s’ha de conformar en treballar de cambrera en un restaurant del parc d’atraccions, emborratxar-se i suportar les gresques del seu marit amb els seus companys de pesca. També ha de cuidar un fill inestable ple de problemes. Ginny estima les tràgedies. Li agrada Eugene O Neal, però voldria interpretar a la protagonista d’alguna tragèdia grega. Ginny no es dona compte de que l’única tragèdia possible és la seva pròpia vida. Al llarg de la vida ha jugat amb el desig, la gelosia, l’ambició i les relacions adulteres, però malgrat això les seves accions no tenen res a veure amb les de Medea, Ifígenia o Electra. Sense donar-se compte, ella és més aviat com aquelles heroïnes d’Anton Txèkhov que somnien en marxar a Moscou i no se n’adonen que mai podran sortir del seu món petit.
    Woody Allen duu a terme a Wonder Wheel un magnífic treball de deconstrucció dels mecanismes de la tragèdia. Quan el drama puja d’intensitat, Ginny actuarà davant la càmera. Ens farà pensar en Norma Desmond al Sunset Boulevard de Billy Wilder. La veurem despullar-se emocionalment i anar més enllà de la ficció i recuperar aquell larger tan life reivindicat al començament de la pel.lícula. El seu problema és que la seva actuació serà solitària, marcada per una crisi moral i existencial. El fracàs es trobarà darrera la porta.
    En les seves millors pel·lícules, Woody Allen no para de mostrar-nos com la vida provoca múltiples decepcions. El desig altera tota prefiguració racional i quan perdem el control de la realitat podem perdre el control de la nostra ètica. Ginny recorda molt a la protagonista de Blue Jasmine, que al no poder ser allò que volia, més que una heroïna de Txèkhov convertida en viatgera d’allò immòbil, tenia molt de Blanche Du Bois, la protagonista d’Un tramvia anomenat desig de Tennesse Williams. En el fons, en el seus retrats femenins de dones empresonades –Jasmine y Ginny- Allen ens parla de la crisi de la dona americana contemporània i ens diu que el camí en les representacions americanes, el camí cap a la follia remet sempre a Blanche du Bois. No hem d’oblidar mai que la nòria de Coney Island, veritable escenari de la ficció, no és més que l’evocació de les quimeres d’un país construït a partir d’un somni americà que tot sovint s’esquerda. Quan s’acaben les il·lusions sorgeix la follia. Probablement per tot això, Wonder Wheel no és una pel.lícula més de Woody Allen sinó un resum molt brillant de totes els grans temes que han estat presents en la seva filmografía. Hi ha molta crueltat i les emocions no són gratuïtes: estan fetes per gelar-nos el cor. Al final de la funció, l’única resistència es troba evocada per la imatge d’un nen piròman disposat a cremar-ho tot.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho