Yalda, la noche del perdón

Comparteix-ho

  • Informació


    Iran, 2019
    Direcció: Massoud Bakhshi
    Intèrprets: Sadaf Asgari, Zakieh Behbahani, Arman Darvish, Forough Ghajabagli, Fereshteh Hosseini, Behnaz Jaffari, Babak Karimi, Fereshteh Sadr Orafai, Ramona Shah, Faghiheh Soltani
    Gènere: drama
    Durada: 89 minuts
    Idioma: persa

    Sinopsi


    En l’Iran actual, Maryam una jove de 22 anys, és sentenciada a mort després de matar per accident al seu marit, Nasser, de 65. L’única persona que pot salvar-la és Mona, la filla de Nasser. Per a això, només ha d’acudir a un conegut programa de televisió i perdonar en directe a Maryam. Però costa perdonar quan totes dues es veuen obligades a reviure el passat.

  • La llei islàmica barrejada amb la tele-escombraria

    El cinema iranià ha fet sovint present la discriminació de les dones al seu país: el fet que davant de la llei sempre són com “menors d’edat” sempre tutelats; la submissió obligada a l’ordre patriarcal; el seu mateix lloc a la societat; la prohibició d’assistir a certs actes públics; la permanent sospita moral que recau sobre elles, sempre susceptibles de ser vigilades, amenaçades, denunciades. Ho exemplifiquen diverses pel·lícules de Jafar Panahi. També un film com “Nadir i Simin, una separació”, on Asghar Farhadi fa present que no hi pot haver divorci si l’home no l’accepta. Fa més de vint anys, al 1998, Kim Longinotto i Ziba Mir-Hosseini també s’hi van referir a “Divorci a l’estil iranià”, un documental que mostra l’absoluta normalització dels maltractes a les dones i el fet que n’hi ha de joves que, sobretot si són pobres, son obligades per les seves famílies a casar-se amb homes molt més grans i sempre més rics: una posició doblement privilegiada per exercir un abús de poder. Maryam, la protagonista de “Yalda”, és una d’aquestes joves pobres casada amb un home que li triplica l’edat a través d’un “matrimoni temporal”, una formula legal que utilitzen els mascles iranians per tenir una “aventura” amb “permís de la religió”: si se’n casen poden divorciar-se fàcilment. El pare, mort fa uns anys, va ser el xofer del marit i la mare va acceptar, i fins va promoure, que la filla es casés amb un home al qual, diu, havia vist com una mena d’altre pare.

    No veurem el marit de Maryam, perquè, quan comença el film, la jove està condemnada a mort pel seu suposat assassinat: ella defensa que va ser un accident mentre discutien pel fet que estava embarassada i ell, que s’hi va casar amb la condició de no tenir fills, volia que avortés. El cas és que, a l’inici de la  pel·lícula, Maryam (Sadaf Afgari, que es rasca el braç constantment pe expressar l’angoixa del seu personatge) és a punt d’entrar en un “show” televisiu en què podria obtenir el perdó de l’única filla del marit. Pot costar de creure, però però a l’Iran hi havia un “reality show” (“Luna de miel”, desaparegut el 2018) més execrable dels que, per exemple, programen les televisions espanyoles: una persona condemnada a mort per assassinat podia ser perdonada (i així realment absolta) pel familiar més pròxim a la víctima. Tal perdó, de fet, el preveu la llei islàmica, de manera que aquesta s’hi barrejava amb la tele-escombraria en un programa que preveia que el seu moment culminant arribaria quan la persona condemnada s’arrossegaria davant de qui ha de perdonar-la. Qui pot perdonar-la a la nit de “Yalda” (festa iraniana del solstici d’hivern) és l’única filla del difunt. El perdó té recompensa econòmica per part dels patrocinadors del programa i encara més si la majoria dels telespectadors ho demanen, però hi ha en joc una herència que, a més dels sentiments barrejats de dolor i de venjança, dificulta la compassió de la filla, Mona, interpretada per l’extraordinària Behnaz Jafari, una de les actrius de “Tres cares”, de Jafar Panahi.

    És evident que el director Massoud Bakshi (que ha trigat vuit anys després que la seva pel·lícula anterior, “Una família respectable” tingués problemes amb la censura  per la seva visió poc complaent de l’Iran actual) vol denunciar que un programa televisiu d’aquesta mena és moralment abjecte, però deixant entendre que la seva crítica també ho és d’una “justícia religiosa” amb pena de mort i basada en la “llei de l’ull per l’ull”, així com d’una societat en què les dones són discriminades i les desigualtats socials duen a situacions com les que pateix Maryam. La temporalitat del metratge pràcticament es correspon amb el del programa televisiu, de manera que reprodueix les seves formes grolleres, la recreació en el dramatisme, la barreja de suspens i morbositat, el sentimentalisme impúdic, la conversió del dolor en espectacle. Acceptant i compartint la seva crítica, es possible plantejar-se si a vegades no voreja el sensacionalisme que denúncia i si hauria sigut més desitjable un distanciament de les formes del reality show.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho